Sóc petit i de lletra no en sé gaire, deiem de petits.
Molts anys després, encara crec que sóc petit i de lletra segueixo sense saber-ne massa.
M'agrada escoltar algú que parla entusiasmat, que podria estar-hi hores parlant-ne, de la seva petita passió, tot i que potser d'exercici oblidada. Una passió que ve de lluny, de quan era petit o petita i de lletra n'aprenia.
Coneixement, records, moments, perquès, analisis, comentaris, sensacions.. tot això i molt més es mescla curosament a les seves paraules; res és envà, tot sembla tenir un raonament darrere, fundat, pensat, ordenat, que es transmet amb naturalitat però amb l'entusiasme que genera parlar d'allò que t'agrada, apassiona, però que de vegades no sembla ser comprès.
Admiro aquesta capacitat, aquesta passió, aquesta cultura i capacitat per mostrar-la i fer mostrar interès. L'envejo, de fet.
Escoltar atentament, mirar, preguntar, comentar, relacionar; em fa veure que encara sóc petit i de lletra n'he d'aprendre.
1 comentario:
Les lletres, el llenguatge, no són sinó un reflex de la manera que té cada un d'entendre el món que l'envolta, diu la hipòtesi de Sapir-Whorf.
I si tenim clara la nostra visió del món, la nostra manera d'expressar-la en paraules també en serà, de clara i ordenada. Segurament la bona lletra neixi de la reflexió, de la observació del món des del punt de vista de la crítica. I en aquest sentit qualsevol és capaç de saber-ne, de lletra.
Per això jo miraria el punt de vista positiu d'aquesta enveja. Si un enveja una cosa és que la vol assolir, així que si utilitzes aquesta enveja constructivament podràs aconseguir tot allò que et proposis.
El bon orador abans ha de saber escoltar, el bon escriptor és un lector àvid, perquè hem d'entendre i valorar què rebem per poder donar.
Publicar un comentario