Silencios

Antes el silencio era no decir palabra; a veces aún lo es.

El silencio es un largo paseo en compañía de uno mismo, con las manos en el bolsillo. Es pasar las horas con la mirada fija en ninguna parte, quizás con una taza infinita de café.

Pero a veces es algo más extraño; hablas, interactuas un poco, te enfadas... pero no cuentas.

Porque para estarme en silencio solo hace falta guardarme las cosas para mí; observarlas antes de dejarlas en el olvido que es el recuerdo. 

Porque este silencio me ayuda a conocerme. Este silencio habla por mi.

Neva a la ciutat

Algunes vegades escric perque plou a la ciutat. La pluja té quelcom especial, sempre ho he cregut. Però la neu.. almenys pels barcelonins és quelcom especial, una mena de regal problemàtic però que fa molta il·lusió per la seva excepcionalitat.

M'impacta el silenci que queda quan la neu s'atura. El cruixir de les branques i les fulles que cedeixen al pes de la neu i trenquen el silenci de la nit congelada.

Caminar mentre neva (o plou) em permet pensar.

Domingo

Hoy es domingo: día de sofá, mando a distáncia y pijama.

Porque los domingos, el tiempo no deberia existir.

Páginas en blanco

Un libro en blanco no es una história por escribir, una vida que contar o una obligación con la que hay que cumplir.
Es un sin fin de posibilidades reales, de hacer aquello que te gusta, que te apetece, de escribir tu propia historia. O quizás prefieras dibujarla; es tu vida, tu elección. ¡Incluso mezclar estilos!

Es tu vida, disfrútala, úsala, escríbela, bórrala, cámbiala, dibújala, cuéntala, compártela, pero sobretodo que no te puedas arrepentir de aquéllo que no intentaste.

Curiosamente inspirado por el siguiente libro en blanco. Disfrutádlo.

Noteboek from Evelien Lohbeck on Vimeo.

No sé

Sintiendo lo que siento
me siento vacío por dentro.
No sé que tengo
no sé que soy,
no sé que quiero,
no sé que me dan.

Algo debo ofrecer,
pero no se por qué optar.
No sé que tengo,
no sé que dar.

Bucle infinito

Parecer

Intuir

Creer

Saber

Confiar

Equivocarse.

Y aun así, seguir creyendo para poder volver a equivocarse

Sensacions, camins

Fa dies que dec alguna cosa al blog, a tothom, a ningú de fet, només a mi mateix.

Melancolia, realisme, pessimisme. il·lusió, positivisme, esperança.

Sensacions enfrontades però simultànies.

M'hauria d'enfadar, però no surt de mi, no em puc enfadar, no per això. La meva reacció és diferent, és apàtica, desinflada, potser depressiva.


No sé com prendre'm el camí que ara em toca recorrer, ni tan sols sé cap a on va, o si hi ha camí, o si circula en cercles. Crec que fa pujada, i s'allunya del camí que volia seguir, per molt que intenti atrapar-lo, no hi ha res a fer, no depèn de mi.

Els camins tenen vida pròpia i ja ha decidit.

Reflexión profunda

No bostezo;
oxigeno mi cerebro para poder prestar más atención.

Nubes

El cielo se cubre de nubes, pero no son nubes de ésas esporádicas y esponjosas o de las negras y amenazantes. Son nubes inciertas, de mal día de otoño: blancas, brillantes, indistinguibles. Difuminan la luz del Sol, lo ocultan, bloquean sus rayos de esperanza, pero nos dejan su luz, como indicando que quizás no todo está perdido, aunque la esperanza se desvanezca como los rayos que bloquean.

Ocultándome ésos rayos de luz, la vida insiste en mostrarme otra vez la cruda realidad, aquélla que prefiero ignorar creyendo que todo puede ser mejor, más fácil, espontáneo. Posiblemente busco un imposible en la vía que elegí, nadie lo sabe. Pero sigo confiando en ello, espero algún día cercano poder decir a nadie, a alguien, o a todos, que he conseguido cambiar mi mundo, aunque sea solo un poquito.


No sé si pierdo, no sé si gano. Quizás lo estamos perdiendo todo pero nadie se ha dado cuenta. O quizás estamos ganando todos pero no me he dado cuenta...

Tonto

Me siento tonto, idiota al hablar.

No me salen las palabras. No se si al pensarlas o al decirlas, pero unas con otras, luchan por ser las primeras en llegar, y yo lo sufro pareciendo idiota primero, y lo sufro al pensarlo después.

No sé porque, se me nubla la consciencia, se me cubren los pensamientos, nada de lo que digo corresponde a lo que pienso. 

Pienso en palabras coherentes, en frases con sentido, en cosas por decir. 

Digo palabras balbuceadas, frases inconexas, cosas que no acabo de explicar ni entender.

Me siento inutil, incapaz de saber que decir, contar. Quizás por querer escuchar algo que es lo contrario a lo que escucho. Quizás porque en mi cabeza hay mil cosas que no se quieren parecer a lo que oigo. Quizás.. quizás porque la realidad sigue cabezonada en ser cruel, o asi me lo parece.

Aunque creo que, pensandolo bien, lo que pasa es que soy un impaciente.

No busco, no espero

No dejo de pensar que no quiero pensar, complicarme, darle vueltas y por ello actúo, digo, soy.

Sólo quiero poder aprovechar los momentos que nos han sido dados: fortuitos, provocados, buscados, espontáneos.

No se que busco, no sé que espero. No espero respuestas, ni siquiera preguntas sin respuesta. 

Sé lo que quiero, deseo, anhelo. Anhelo que algún día, pronto, lejos, algo pequeño, insignificante, tenga lugar aqui, allí, en algun rincón por descubrir.

Nota: No sabia quin titol posar... 

Lento de reacciones

UI podria haver dicho...
UI porque he hecho éso? podria haver estado quietecito..
UI porque no habré hecho...?

Tengo la sensación de no saber llenar esos huecos de silencio en la conversación, de hacer pasar los segundos, los pasos, los minutos hasta volverse incomodos, y mirar el reloj. Porque no soy capaz de reaccionar, de contar, de preguntar, de reir, de hacer, d decir? Me bloqueo, me bloqueas, se bloquea.

Luego es recordar la tarde, los momentos, las palabras, los silencios y pensar: porqué no he dicho...? Porqué no he preguntado...? Hubiera estado bien...
Porqué.. porqué porqué.

Ésa palabra da vueltas infinitas en mi cabeza al volver. Porque aunque mi cuerpo vuelve, mi mente sigue ahi, en alguna parte, frente a una escalera, la misma escalera, rodeada de gente, indiferente, intentando decir, intentando sentir, intentando vivir, sin darse cuenta que ya pasó, sin darse cuenta que reaccionó tarde.

Porque haria mil cosas, diria dos mil, contaria tres mil, pero para todas, llego tarde, cuando ya no hay solución, ya no estás. Esperando al próximo dia aunque pensando que para entonces, ya perecieron, ya no tienen sentido, hay que reaccionar de nuevo, esta vez, a la hora?.

Tarde? Nunca lo es, aunque a veces, para reaccionar, sí.

Todos diferentes, todos unidos

En una época en la que todo el mundo es diferente, todos quieren hacer notar que son diferentes, en que ciertos grupos quieren hacer distinciones entre la gente: blancos, negros, asiaticos, ricos, pobres, hombres, mujeres, heterosexuales, homosexuales, transexuales, de izquierdas, de derechas, hippies, pijos, punks,... y muchas otras distinciones diversas y posibles, aun hay algun punto de contacto, algo que los une a todos, sin distinciones.

Alguien me dijo hace un tiempo que lo más bonito del futbol es que por algo más de un par de horas, mucha gente socialmente alejada, que no tiene nada en común y que seguramente jamás soportarian más de unos segundos juntos, durante esas dos horas, estan unidos, haciendo lo mismo, disfrutando (o sufriendo) con exactamente lo mismo: el futbol.

Éso es, creo yo, lo más bonito del futbol, a veces, muchas, por desgracia, lo único bonito.

Hasta ayer, lo sabia, sabia que era asi, lo havia visto; hoy lo he vivido: una tarde cualquiera, en un bar que no es cualquiera, buenos amigos y amigas, para qué más. AH! y el futbol puesto uniendo en uno solo todas las personas del bar, mis amigos, yo, los de la mesa de al lado, incluso los que se movian y tapavan el televisor: todos unidos por la misma causa: pasar un buen par de horas viendo un partido.

No es eso lo bonito del deporte? Porque hay gente que insiste en ver rivalidades donde en realidad no las hay? Disfrutemos de la eséncia, no nos quedemos en quién gana, pierde o hace nosequé a nosequién, que solo es para pasarlo bien durante un rato.

una imatge, una sensació

mil paraules, dos mil pensaments, tres mil llocs (o potser només son quatre paraules, un grapat de pensaments i mitja dotzena de llocs sense atractiu)

son els que em rodejen, lluiten per ser la paraula dita, el pensament expressat, l'indret visitat. Cap d'ells, però, pot desbancar una imatge, i una sensació.

És curiós com allò que sembla insignificant, potser involuntari, de sobte en el propi imaginari agafa tot un sentit d'esperança, il·lusió, d'importància fins i tot. Mentrestant, unes poques paraules m'amarren fort de peus a terra, perquè la vida no és més que això, realitat pura, sense cap mena de ciència ni ficció.

Una realitat entestada en dir-me que la vida no es com la veig, la penso, la sento i l'escolto, no; s'entesta a fer-me creure, veure, pensar, sentir i escoltar-la d'una altra manera, totalment diferent, més "cruel", més "real", en definitiva, més dura.

Però sé, no sé com però vull creure-ho, que res és dur, dificil, impossible com sembla. L'esperança és l'últim refugi quan no tens res i el temps és tot el que resta per viure. Perquè a la vida no es perd mai, el premi més petit és l'experiència.


Si més no, podria ser com un dimarts a mitja tarda...

Incógnitas

Que pasará por tu desconocida cabeza?
Que pensamientos surcan los aún por descubrir caminos de tu mente?
Que sueños son los que invaden tu descanso para luego persistir en tu recuerdo?

Temps d'espera

El temps és infinit quan esperes.

Més infinit es torna quan no saps què esperes en realitat.

Desconocidos

Quien soy? quien eres? quienes somos?
No lo se, a veces me sorprendo, no me conozco; no se quien eres, no te conozco. Somos seres anónimos, personas desconocidas, pobladores del mundo.

Sólo sé que corren fuertes vientos de tormenta...
Vientos de cambio, que no dejan nada indiferente y todo lo hacen volar y cambiar de lugar...

La vida en un suspiro

La vida, que gran cosa. Nos permite ser nosotros, ser otros, ser todos, ser un don nadie.
Estar aqui, estar alli, no estar, estar en todas partes.. la vida te lo permite todo.

Pero a veces, un cúmulo de casualidades, hechos, circunstancias, estar allí donde el destino te designó, hace que simplemente te desvanezcas, como los trazos que borra incesantemente el pequeño que aprende a escribir, aunque ésta vez, te borra para escribir el final.

En recuerdo a todos los que no podrán continuar escribiendo sus trazos, debemos todos disfrutar de la vida, que el destino es implacable, y a veces, rápido, muy rápido, quizás demasiado...

La fragilitat del segle XXI

Mentre responia al comentari d'en MrBlonde sobre la vida analògica a l'entrada anterior m'he quedat sense connexió a internet, però no me n'he adonat fins que el missatge s'havia perdut per sempre.

De fet, m'he quedat sense llum, cosa que no he detectat de bon principi ja que ja estava les fosques.

Donat que ja és tard i no tinc son ni internet, he pensat que potser podria respondre un mail pendent, però he caigut en què els missatges es descarreguen d'internet al moment de llegir-los... i per tant no puc situar-me per respondre.

Així que he tornat a pensar en la vida analògica que postulava MrBlonde.

Com a nota diré que la llum va fent pujades de un o dos segons, amb el que s'engega l'equip hifi, el telefon inalambric, la nevera, l'aquari, el despertador i un munt més de dispositius electrics i electrònics que no arribo a veure o sentir: tots alhora i amb un so estrident i caracteristic. So o bé soroll que fa recordar encara més que no tinc corrent elèctrica, en una urbe del primer/segon món industrialitzat d'una societat urbana occidental del segle XXI.

Fa uns anys, quan la vida era més analògica, crec que en realitat, érem més feliços, en el sentit que erem menys dependents de quelcom tan fràgil i per tant que fallés no ens afectava.

En aquell llavors, que no fa tants anys (10? 15?), la tecnologia estava ja present a les nostres vides: usavem i abusavem de televisor, video, canals de pagament, els més pioners DVD, equip de musica amb radio, cd, casset, discmans, walkmans, algun telefon mobil, ordinadors (fix i sobretaula), connexió a internet (fins i tot banda ampla)... De fet, podriem dir que la tecnologia era gairebé la mateixa que ara, no ha cambiat tant en essència.

Llavors, que estic dient que erem menys dependents? El que ha canviat és la relació amb la tecnologia, que és el que ens fa dependents.

Fa anys, ens relacionavem amb la tecnologia de forma puntual i independent, sense integrar-ho a la nostra vida diaria. Ara utilitzavem el mòbil, ara veiem un dvd, ara escoltem musica amb el discman, ara treballem al ordinador, ara busquem una cosa a internet... res relacionat. Si falla una tecnologia amb la resta no passa res, podem seguir fent la nostra vida amb força normalitat.

Ara en canvi, el model ha cambiat, i encara està canviant.

Pots estar al sofa, connectat a internet amb un programa mig inutil a la tele que estàs rebent per internet, mentre obtens nova musica online i escrius un document per la feina amb 3 companys alhora per internet; de pas, en un moment li recordes amb el mòbil a un amic que el sopar d'avui és a les 21 enlloc de les 20.30.

Acaba de tornar la llum. he estat uns 40 minuts sense llum

A l'exemple hi ha 4 factors diferents: televisió, feina, oci-música i societat-amics, tot alhora amb factor comú a tots ells, tret de la electricitat: internet, i ara el treiem. Només podem dir-li al nostre amic que el sopar és mitja hora més tard.
La tecnologia ha quedat totalment relacionada: televisió, música, feina, i no hi ha escapatòria, no hi ha plà B.

Potser tenim música al reproductor MP3...
Potser fan alguna cosa a la tele "normal"...
Però, i la feina? Què fem amb el document col·laboratiu que estavem redactant? No podem realitzar la nostra tasca principal, ens falta el pilar més bàsic de la tecnologia, podirem sacrificar la resta, però seguim sense poder acabar el document.

La integració de la tecnologia a les nostres vides ens ha permès compaginar tres coses que no eren possibles de compaginar fins que no hem integrat tots els usos de la tecnologia entre ells:
col·laboració, distància i comoditat.

Un altre cas és resoldre dubtes inútils, però urgents per la curiositat humana. Amb internet, en uns segons obtens la resposta i satisfàs la curiositat, i potser quedes com el rei del moment per saber la resposta.
Però que fas, quan internet no està disponible? Potser pots consultar la vella enciclopèdia catalana, la Espasa-Calpe o la guia michelin a veure si hi ha sort...

Internet ens ha permès unir moltes tecnologies que fins fa poc ni sabiem que podien relacionar-se però ens ha tornat molt fràgils, massa digitals, massa dependents. No crec que sigui dolent ni perillós, però si és un punt massa critic si falla i cal tenir un plà B, igual que teim pla B quan marxa la llum.

De fet, que se'n vagi la lum si vol, però que ens deixi internet aquí siusplau.

Escrit tard en una nit d'insomni, foscor i aïllament tecnològic.
PD: és molt més llarg del que m'agradaria...

Sóc petit...

Sóc petit i de lletra no en sé gaire, deiem de petits.
Molts anys després, encara crec que sóc petit i de lletra segueixo sense saber-ne massa.
M'agrada escoltar algú que parla entusiasmat, que podria estar-hi hores parlant-ne, de la seva petita passió, tot i que potser d'exercici oblidada. Una passió que ve de lluny, de quan era petit o petita i de lletra n'aprenia.
Coneixement, records, moments, perquès, analisis, comentaris, sensacions.. tot això i molt més es mescla curosament a les seves paraules; res és envà, tot sembla tenir un raonament darrere, fundat, pensat, ordenat, que es transmet amb naturalitat però amb l'entusiasme que genera parlar d'allò que t'agrada, apassiona, però que de vegades no sembla ser comprès.

Admiro aquesta capacitat, aquesta passió, aquesta cultura i capacitat per mostrar-la i fer mostrar interès. L'envejo, de fet.

Escoltar atentament, mirar, preguntar, comentar, relacionar; em fa veure que encara sóc petit i de lletra n'he d'aprendre.