Fa dies que dec alguna cosa al blog, a tothom, a ningú de fet, només a mi mateix.
Melancolia, realisme, pessimisme. il·lusió, positivisme, esperança.
Sensacions enfrontades però simultànies.
M'hauria d'enfadar, però no surt de mi, no em puc enfadar, no per això. La meva reacció és diferent, és apàtica, desinflada, potser depressiva.
No sé com prendre'm el camí que ara em toca recorrer, ni tan sols sé cap a on va, o si hi ha camí, o si circula en cercles. Crec que fa pujada, i s'allunya del camí que volia seguir, per molt que intenti atrapar-lo, no hi ha res a fer, no depèn de mi.
Els camins tenen vida pròpia i ja ha decidit.
2 comentarios:
Tot camí és experiència, és record, és vida.
Carpe Diem Danielillu!! xDDD
Diuen que la vida és un viatge en el que no existeixen camins plans sinó que tot són pujades i baixades.
Si ara puja, de ben segur que aviat baixarà...
Com diu la cançó:
"Camins, que ara s’esvaeixen
Camins, que hem de fer sols
Camins, vora les estrelles,
Camins, ara no hi són.
No es senzill saber cap on has de marxar,
pren la direccio del teu cor.
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses
Camins, ja son nous."
Ànims!
Muaaaaaaaaaaack!
http://www.metacafe.com/watch/yt-g2nBeX0QUjk/sopa_de_cabra_camins/
Publicar un comentario