Intuir
Creer
Saber
Confiar
Equivocarse.
Y aun así, seguir creyendo para poder volver a equivocarse
domingo, 21 de diciembre de 2008
martes, 9 de diciembre de 2008
Sensacions, camins
Fa dies que dec alguna cosa al blog, a tothom, a ningú de fet, només a mi mateix.
Melancolia, realisme, pessimisme. il·lusió, positivisme, esperança.
Sensacions enfrontades però simultànies.
M'hauria d'enfadar, però no surt de mi, no em puc enfadar, no per això. La meva reacció és diferent, és apàtica, desinflada, potser depressiva.
No sé com prendre'm el camí que ara em toca recorrer, ni tan sols sé cap a on va, o si hi ha camí, o si circula en cercles. Crec que fa pujada, i s'allunya del camí que volia seguir, per molt que intenti atrapar-lo, no hi ha res a fer, no depèn de mi.
Els camins tenen vida pròpia i ja ha decidit.
Melancolia, realisme, pessimisme. il·lusió, positivisme, esperança.
Sensacions enfrontades però simultànies.
M'hauria d'enfadar, però no surt de mi, no em puc enfadar, no per això. La meva reacció és diferent, és apàtica, desinflada, potser depressiva.
No sé com prendre'm el camí que ara em toca recorrer, ni tan sols sé cap a on va, o si hi ha camí, o si circula en cercles. Crec que fa pujada, i s'allunya del camí que volia seguir, per molt que intenti atrapar-lo, no hi ha res a fer, no depèn de mi.
Els camins tenen vida pròpia i ja ha decidit.
domingo, 23 de noviembre de 2008
martes, 11 de noviembre de 2008
Nubes
El cielo se cubre de nubes, pero no son nubes de ésas esporádicas y esponjosas o de las negras y amenazantes. Son nubes inciertas, de mal día de otoño: blancas, brillantes, indistinguibles. Difuminan la luz del Sol, lo ocultan, bloquean sus rayos de esperanza, pero nos dejan su luz, como indicando que quizás no todo está perdido, aunque la esperanza se desvanezca como los rayos que bloquean.
Ocultándome ésos rayos de luz, la vida insiste en mostrarme otra vez la cruda realidad, aquélla que prefiero ignorar creyendo que todo puede ser mejor, más fácil, espontáneo. Posiblemente busco un imposible en la vía que elegí, nadie lo sabe. Pero sigo confiando en ello, espero algún día cercano poder decir a nadie, a alguien, o a todos, que he conseguido cambiar mi mundo, aunque sea solo un poquito.
No sé si pierdo, no sé si gano. Quizás lo estamos perdiendo todo pero nadie se ha dado cuenta. O quizás estamos ganando todos pero no me he dado cuenta...
Ocultándome ésos rayos de luz, la vida insiste en mostrarme otra vez la cruda realidad, aquélla que prefiero ignorar creyendo que todo puede ser mejor, más fácil, espontáneo. Posiblemente busco un imposible en la vía que elegí, nadie lo sabe. Pero sigo confiando en ello, espero algún día cercano poder decir a nadie, a alguien, o a todos, que he conseguido cambiar mi mundo, aunque sea solo un poquito.
No sé si pierdo, no sé si gano. Quizás lo estamos perdiendo todo pero nadie se ha dado cuenta. O quizás estamos ganando todos pero no me he dado cuenta...
sábado, 1 de noviembre de 2008
martes, 28 de octubre de 2008
Llueve
El cielo está triste, hace horas que no deja de llorar, y llueve.
Quizás no está triste y llora de alegría por algún hecho que desconocemos. Quien sabe que le apena? El mundo no es gran cosa, pero tampoco está peor que la semana pasada, o la anterior, y lucía el Sol.
De todas maneras, no quiero que deje de llover. No porqué mi espíritu esté triste, gris y melancólico como son los días de lluvia, no. Quiero poder pasear a la sombra de un paraguas, con el cobijo de las nubes, y el ruido de las gotas caer sobre la tersa tela.
Quiero, que no deje de llover en la ciudad.
Vaig a cegues
El camí és llarg, ample, ple de sorpreses per descobrir, revolts inesperats, mil desviaments, conseqüències per valorar.
Tot és nou...
Escrit en un SMS en una lluita entre la son i la inspiració; va guanyar la son.
domingo, 26 de octubre de 2008
Hoy puede ser un buen día!
Un dia te levantas y dices: "Hoy será un buen dia"
Como lo sabes? Apenas has salido de la cama, ni siquiera sabes el tiempo que hace fuera. Pero da igual, sabes que será un dia genial.
Piensas y dices: "El trabajo de ayer me salió redondo. Soy el mejor", y ya eso como que te llena el espíritu, saber que has superado algo.
Te vistes acorde a tu estado de ánimo, eligiendo aquella ropa que más te gusta, que mejor te sienta, que te hace sentir especial y diferente, porque hoy te sientes diferente.
Vas al trabajo, a estudiar, a tus quéhaceres con la moral por las nubes, nada puede ir mal, y realmente, nada va mal, todo te sale a pedir de boca.
Sales por la tarde con tus amigos, tus amigas, con gente en general y se convierte en una de esas tardes relax en las que te lo pasas bien, estás bien sin hacer mucho o nada. Paseas, ries, hablas, y la tarde se alarga en noche.
Una noche que empieza con cena, risas, fotos, conversaciones diversas. Continuais en la terraza del bar de las buenas ocasiones, ése diferente, con bebidas diferentes (y porqué no, con precios.. mmm diferentes).
Dais un paseo, unas fotos mas, y os da por mirar al cielo, nublado, estrellado, con una minúscula luna con forma de tímida sonrisa, y así pasan las horas, sin más, hasta que toca ir a casa.
Un dia redondo, sin duda, en el que no falta nada, no sobra nada, y sobretodo, todo ha valido la pena, porque...
Hoy ha sido un buen día!
domingo, 19 de octubre de 2008
Tonto
Me siento tonto, idiota al hablar.
No me salen las palabras. No se si al pensarlas o al decirlas, pero unas con otras, luchan por ser las primeras en llegar, y yo lo sufro pareciendo idiota primero, y lo sufro al pensarlo después.
No sé porque, se me nubla la consciencia, se me cubren los pensamientos, nada de lo que digo corresponde a lo que pienso.
Pienso en palabras coherentes, en frases con sentido, en cosas por decir.
Digo palabras balbuceadas, frases inconexas, cosas que no acabo de explicar ni entender.
Me siento inutil, incapaz de saber que decir, contar. Quizás por querer escuchar algo que es lo contrario a lo que escucho. Quizás porque en mi cabeza hay mil cosas que no se quieren parecer a lo que oigo. Quizás.. quizás porque la realidad sigue cabezonada en ser cruel, o asi me lo parece.
Aunque creo que, pensandolo bien, lo que pasa es que soy un impaciente.
miércoles, 15 de octubre de 2008
No busco, no espero
No dejo de pensar que no quiero pensar, complicarme, darle vueltas y por ello actúo, digo, soy.
Sólo quiero poder aprovechar los momentos que nos han sido dados: fortuitos, provocados, buscados, espontáneos.
No se que busco, no sé que espero. No espero respuestas, ni siquiera preguntas sin respuesta.
Sé lo que quiero, deseo, anhelo. Anhelo que algún día, pronto, lejos, algo pequeño, insignificante, tenga lugar aqui, allí, en algun rincón por descubrir.
Nota: No sabia quin titol posar...
viernes, 10 de octubre de 2008
Lento de reacciones
UI podria haver dicho...
UI porque he hecho éso? podria haver estado quietecito..
UI porque no habré hecho...?
Tengo la sensación de no saber llenar esos huecos de silencio en la conversación, de hacer pasar los segundos, los pasos, los minutos hasta volverse incomodos, y mirar el reloj. Porque no soy capaz de reaccionar, de contar, de preguntar, de reir, de hacer, d decir? Me bloqueo, me bloqueas, se bloquea.
Luego es recordar la tarde, los momentos, las palabras, los silencios y pensar: porqué no he dicho...? Porqué no he preguntado...? Hubiera estado bien...
Porqué.. porqué porqué.
Ésa palabra da vueltas infinitas en mi cabeza al volver. Porque aunque mi cuerpo vuelve, mi mente sigue ahi, en alguna parte, frente a una escalera, la misma escalera, rodeada de gente, indiferente, intentando decir, intentando sentir, intentando vivir, sin darse cuenta que ya pasó, sin darse cuenta que reaccionó tarde.
Porque haria mil cosas, diria dos mil, contaria tres mil, pero para todas, llego tarde, cuando ya no hay solución, ya no estás. Esperando al próximo dia aunque pensando que para entonces, ya perecieron, ya no tienen sentido, hay que reaccionar de nuevo, esta vez, a la hora?.
Tarde? Nunca lo es, aunque a veces, para reaccionar, sí.
UI porque he hecho éso? podria haver estado quietecito..
UI porque no habré hecho...?
Tengo la sensación de no saber llenar esos huecos de silencio en la conversación, de hacer pasar los segundos, los pasos, los minutos hasta volverse incomodos, y mirar el reloj. Porque no soy capaz de reaccionar, de contar, de preguntar, de reir, de hacer, d decir? Me bloqueo, me bloqueas, se bloquea.
Luego es recordar la tarde, los momentos, las palabras, los silencios y pensar: porqué no he dicho...? Porqué no he preguntado...? Hubiera estado bien...
Porqué.. porqué porqué.
Ésa palabra da vueltas infinitas en mi cabeza al volver. Porque aunque mi cuerpo vuelve, mi mente sigue ahi, en alguna parte, frente a una escalera, la misma escalera, rodeada de gente, indiferente, intentando decir, intentando sentir, intentando vivir, sin darse cuenta que ya pasó, sin darse cuenta que reaccionó tarde.
Porque haria mil cosas, diria dos mil, contaria tres mil, pero para todas, llego tarde, cuando ya no hay solución, ya no estás. Esperando al próximo dia aunque pensando que para entonces, ya perecieron, ya no tienen sentido, hay que reaccionar de nuevo, esta vez, a la hora?.
Tarde? Nunca lo es, aunque a veces, para reaccionar, sí.
domingo, 5 de octubre de 2008
Todos diferentes, todos unidos
En una época en la que todo el mundo es diferente, todos quieren hacer notar que son diferentes, en que ciertos grupos quieren hacer distinciones entre la gente: blancos, negros, asiaticos, ricos, pobres, hombres, mujeres, heterosexuales, homosexuales, transexuales, de izquierdas, de derechas, hippies, pijos, punks,... y muchas otras distinciones diversas y posibles, aun hay algun punto de contacto, algo que los une a todos, sin distinciones.
Alguien me dijo hace un tiempo que lo más bonito del futbol es que por algo más de un par de horas, mucha gente socialmente alejada, que no tiene nada en común y que seguramente jamás soportarian más de unos segundos juntos, durante esas dos horas, estan unidos, haciendo lo mismo, disfrutando (o sufriendo) con exactamente lo mismo: el futbol.
Éso es, creo yo, lo más bonito del futbol, a veces, muchas, por desgracia, lo único bonito.
Hasta ayer, lo sabia, sabia que era asi, lo havia visto; hoy lo he vivido: una tarde cualquiera, en un bar que no es cualquiera, buenos amigos y amigas, para qué más. AH! y el futbol puesto uniendo en uno solo todas las personas del bar, mis amigos, yo, los de la mesa de al lado, incluso los que se movian y tapavan el televisor: todos unidos por la misma causa: pasar un buen par de horas viendo un partido.
No es eso lo bonito del deporte? Porque hay gente que insiste en ver rivalidades donde en realidad no las hay? Disfrutemos de la eséncia, no nos quedemos en quién gana, pierde o hace nosequé a nosequién, que solo es para pasarlo bien durante un rato.
Alguien me dijo hace un tiempo que lo más bonito del futbol es que por algo más de un par de horas, mucha gente socialmente alejada, que no tiene nada en común y que seguramente jamás soportarian más de unos segundos juntos, durante esas dos horas, estan unidos, haciendo lo mismo, disfrutando (o sufriendo) con exactamente lo mismo: el futbol.
Éso es, creo yo, lo más bonito del futbol, a veces, muchas, por desgracia, lo único bonito.
Hasta ayer, lo sabia, sabia que era asi, lo havia visto; hoy lo he vivido: una tarde cualquiera, en un bar que no es cualquiera, buenos amigos y amigas, para qué más. AH! y el futbol puesto uniendo en uno solo todas las personas del bar, mis amigos, yo, los de la mesa de al lado, incluso los que se movian y tapavan el televisor: todos unidos por la misma causa: pasar un buen par de horas viendo un partido.
No es eso lo bonito del deporte? Porque hay gente que insiste en ver rivalidades donde en realidad no las hay? Disfrutemos de la eséncia, no nos quedemos en quién gana, pierde o hace nosequé a nosequién, que solo es para pasarlo bien durante un rato.
jueves, 2 de octubre de 2008
una imatge, una sensació
mil paraules, dos mil pensaments, tres mil llocs (o potser només son quatre paraules, un grapat de pensaments i mitja dotzena de llocs sense atractiu)
son els que em rodejen, lluiten per ser la paraula dita, el pensament expressat, l'indret visitat. Cap d'ells, però, pot desbancar una imatge, i una sensació.
És curiós com allò que sembla insignificant, potser involuntari, de sobte en el propi imaginari agafa tot un sentit d'esperança, il·lusió, d'importància fins i tot. Mentrestant, unes poques paraules m'amarren fort de peus a terra, perquè la vida no és més que això, realitat pura, sense cap mena de ciència ni ficció.
Una realitat entestada en dir-me que la vida no es com la veig, la penso, la sento i l'escolto, no; s'entesta a fer-me creure, veure, pensar, sentir i escoltar-la d'una altra manera, totalment diferent, més "cruel", més "real", en definitiva, més dura.
Però sé, no sé com però vull creure-ho, que res és dur, dificil, impossible com sembla. L'esperança és l'últim refugi quan no tens res i el temps és tot el que resta per viure. Perquè a la vida no es perd mai, el premi més petit és l'experiència.
Si més no, podria ser com un dimarts a mitja tarda...
son els que em rodejen, lluiten per ser la paraula dita, el pensament expressat, l'indret visitat. Cap d'ells, però, pot desbancar una imatge, i una sensació.
És curiós com allò que sembla insignificant, potser involuntari, de sobte en el propi imaginari agafa tot un sentit d'esperança, il·lusió, d'importància fins i tot. Mentrestant, unes poques paraules m'amarren fort de peus a terra, perquè la vida no és més que això, realitat pura, sense cap mena de ciència ni ficció.
Una realitat entestada en dir-me que la vida no es com la veig, la penso, la sento i l'escolto, no; s'entesta a fer-me creure, veure, pensar, sentir i escoltar-la d'una altra manera, totalment diferent, més "cruel", més "real", en definitiva, més dura.
Però sé, no sé com però vull creure-ho, que res és dur, dificil, impossible com sembla. L'esperança és l'últim refugi quan no tens res i el temps és tot el que resta per viure. Perquè a la vida no es perd mai, el premi més petit és l'experiència.
Si més no, podria ser com un dimarts a mitja tarda...
sábado, 27 de septiembre de 2008
Incógnitas
Que pasará por tu desconocida cabeza?
Que pensamientos surcan los aún por descubrir caminos de tu mente?
Que sueños son los que invaden tu descanso para luego persistir en tu recuerdo?
Que pensamientos surcan los aún por descubrir caminos de tu mente?
Que sueños son los que invaden tu descanso para luego persistir en tu recuerdo?
jueves, 25 de septiembre de 2008
Por ser joven
Por ser joven no tienes derecho a opinar
por ser joven no tienes derecho a hablar
Por ser joven no tienes derecho a discutir
Por ser joven no tienes derecho a sugerir
por ser joven no tienes derecho a decir
por ser joven no tienes derecho a protestar
no tienes derecho a gritar
no tienes derecho a ponerte serio,
no tienes derecho a ponerte en alerta,
no tienes derecho a que te respeten,
no tienes derecho a ser escuchado.
Por ser joven no tienes derecho; sólo la maldita obligación de aguantar sin rechistar que todos aquellos que se consideran "adultos" (o simplemente, personas con más años que tu) te pisoteen, te manden callar, te insulten, no te dejen hablar, te falten al respeto y tergiversen tus palabras: ése es el único derecho que tienes, por ser joven.
Se lo dedico a todas aquellas personas que se piensan que no mereces nada y que no eres nada por el simple hecho de ser joven. Sí, a tí te lo digo, y sin tus modales chulescos y casi violentos.
por ser joven no tienes derecho a hablar
Por ser joven no tienes derecho a discutir
Por ser joven no tienes derecho a sugerir
por ser joven no tienes derecho a decir
por ser joven no tienes derecho a protestar
no tienes derecho a gritar
no tienes derecho a ponerte serio,
no tienes derecho a ponerte en alerta,
no tienes derecho a que te respeten,
no tienes derecho a ser escuchado.
Por ser joven no tienes derecho; sólo la maldita obligación de aguantar sin rechistar que todos aquellos que se consideran "adultos" (o simplemente, personas con más años que tu) te pisoteen, te manden callar, te insulten, no te dejen hablar, te falten al respeto y tergiversen tus palabras: ése es el único derecho que tienes, por ser joven.
Se lo dedico a todas aquellas personas que se piensan que no mereces nada y que no eres nada por el simple hecho de ser joven. Sí, a tí te lo digo, y sin tus modales chulescos y casi violentos.
domingo, 21 de septiembre de 2008
Temps d'espera
El temps és infinit quan esperes.
Més infinit es torna quan no saps què esperes en realitat.
domingo, 14 de septiembre de 2008
A mi, me da igual
Hace frio en la ciudad pero me da igual.
Las estrellas brillan.. por su auséncia, pero no me importa.
La ventana molesta tanto abierta como cerrada, pero me es indiferente.
No tengo nada que hacer,... desde hace 3 dias; pero y a mi que?
No tengo sueño, pero no me preocupa.
Me aburro, puedo vivir con ello.
No tendre vacaciones de relax, Y?
Tengo un mail, no necesito más.
A veces, las pequeñas cosas sin importáncia son las más grandes e importantes.
Las estrellas brillan.. por su auséncia, pero no me importa.
La ventana molesta tanto abierta como cerrada, pero me es indiferente.
No tengo nada que hacer,... desde hace 3 dias; pero y a mi que?
No tengo sueño, pero no me preocupa.
Me aburro, puedo vivir con ello.
No tendre vacaciones de relax, Y?
Tengo un mail, no necesito más.
A veces, las pequeñas cosas sin importáncia son las más grandes e importantes.
martes, 9 de septiembre de 2008
Todo verano llega a su fin
Hoy ya no hace calor, amenaza lluvia, y nuestro Astro Rey brilla por su ausencia en el lugar.
Parece que el verano se acaba y con ello, todo lo vivido éstos últimos meses pasa a ser un recuerdo, una cuerda a la que agarrarse cuando la vida se hunde en la monotonía y el hastío de la rutina.
Un verano largo (aunque climatológicamente corto) que ha sido más que un verano, un antes y un después. Un verano lleno de gentes, lugares, hechos, charlas, divagaciones y paseos que merecen permanecer siempre en la memoria de todos nosotros.
Tiempo que pasa, que se consume con el paso del calendario. De todos ésos lugares, hechos, charlas, divagaciones y paseos, ya dejados atrás en las cenizas del tiempo, sólo quedan el recuerdo y las fotografías.
Fotografías admiradas con nostalgia, aunque, a su vez, con la alegría de saber que no es un verano de ésos de antaño en los que no volvías a ver a ésos amigos del alma, pues ahora, todo es diferente.
Ésa gente, que ni se olvida ni queda atrás, que nos hemos acompañado, aveces en cuerpo, a veces en alma.
A vosotros, a todos aquellos que habéis hecho posible que éste sea uno de ésos veranos únicos, especiales, que se recuerdan para siempre. A vosotros, que tenéis un rinconcito en mi.
Ver mapa más grande
Parece que el verano se acaba y con ello, todo lo vivido éstos últimos meses pasa a ser un recuerdo, una cuerda a la que agarrarse cuando la vida se hunde en la monotonía y el hastío de la rutina.
Un verano largo (aunque climatológicamente corto) que ha sido más que un verano, un antes y un después. Un verano lleno de gentes, lugares, hechos, charlas, divagaciones y paseos que merecen permanecer siempre en la memoria de todos nosotros.
Tiempo que pasa, que se consume con el paso del calendario. De todos ésos lugares, hechos, charlas, divagaciones y paseos, ya dejados atrás en las cenizas del tiempo, sólo quedan el recuerdo y las fotografías.
Fotografías admiradas con nostalgia, aunque, a su vez, con la alegría de saber que no es un verano de ésos de antaño en los que no volvías a ver a ésos amigos del alma, pues ahora, todo es diferente.
Ésa gente, que ni se olvida ni queda atrás, que nos hemos acompañado, aveces en cuerpo, a veces en alma.
A vosotros, a todos aquellos que habéis hecho posible que éste sea uno de ésos veranos únicos, especiales, que se recuerdan para siempre. A vosotros, que tenéis un rinconcito en mi.
Ver mapa más grande
lunes, 1 de septiembre de 2008
Curiositat, pensaments, estrelles
No sé que em passa, no sé què és, però en vull saber més.
No deixo de pensar en.. en tot. Mil pensaments, moments, indrets, idees,.. flueixen caòticament per la meva ment sense descans. No em deixen pensar, no em deixen viure, no em permeten dormir.
No deixo de pensar-hi, no paro de recordar-ho, no vull oblidar res.
En vull més, diferents, iguals, nous. Vull un dia sense núvols, vull un dia sense lluna, vull una nit plena d'estrelles, vull quedar-me pensatiu a plena nit.
Ningú va dir que arribar al present fós fàcil però no sé si sabré sobreviure-hi; sempre tindré quinze anys.
Alhora penso que potser estic fugint endavant sense moure'm d'on sóc i m'espanta...
PD: Em passen tantes coses, idees, frases, paraules pel cap, que no puc controlar-les ni ordenar-les. I de pas, no puc dormir...
No deixo de pensar en.. en tot. Mil pensaments, moments, indrets, idees,.. flueixen caòticament per la meva ment sense descans. No em deixen pensar, no em deixen viure, no em permeten dormir.
No deixo de pensar-hi, no paro de recordar-ho, no vull oblidar res.
En vull més, diferents, iguals, nous. Vull un dia sense núvols, vull un dia sense lluna, vull una nit plena d'estrelles, vull quedar-me pensatiu a plena nit.
Ningú va dir que arribar al present fós fàcil però no sé si sabré sobreviure-hi; sempre tindré quinze anys.
Alhora penso que potser estic fugint endavant sense moure'm d'on sóc i m'espanta...
PD: Em passen tantes coses, idees, frases, paraules pel cap, que no puc controlar-les ni ordenar-les. I de pas, no puc dormir...
domingo, 31 de agosto de 2008
Cal poca cosa
Diuen que cal poca cosa per passar-ho bé, i realment, és veritat.
Bona companyia, metal que no és metal de fons, i la immensitat de la nit.
Quan existeixes en bona companyia no cal més.
Bé, de vegades un planisferi és útil...
No sé que em passa, no sé què és, però sé que en vull saber més.
Bona companyia, metal que no és metal de fons, i la immensitat de la nit.
Quan existeixes en bona companyia no cal més.
Bé, de vegades un planisferi és útil...
No sé que em passa, no sé què és, però sé que en vull saber més.
miércoles, 27 de agosto de 2008
Abandonando el falso presente
Llega un dia, en el transcurso de ése presente que creiste crear a continuación de tu pasado, en el que te das cuenta que no creaste un presente, sino que continuaste con el pasado.
Llega un dia, en el transcurso de éste presente que creiste crear a continuación de tu psado, en que abres los ojos, y te das cuenta, así, sin más, que ése falso presente en que vivias ha pasado, sin más, de repente, sin previo aviso. Y además de éso, sabes como es el presente de verdad, en el que tu y sólo tu gobiernas todo lo que sucede, lo que piensas, lo que haces.
Tu presente está aquí, no hace falta que te espere, estás preparado; es el momento y podrás llegar a todo lo que desees.
Ahora sí, eres capaz de todo.
Llega un dia, en el transcurso de éste presente que creiste crear a continuación de tu psado, en que abres los ojos, y te das cuenta, así, sin más, que ése falso presente en que vivias ha pasado, sin más, de repente, sin previo aviso. Y además de éso, sabes como es el presente de verdad, en el que tu y sólo tu gobiernas todo lo que sucede, lo que piensas, lo que haces.
Tu presente está aquí, no hace falta que te espere, estás preparado; es el momento y podrás llegar a todo lo que desees.
Ahora sí, eres capaz de todo.
martes, 26 de agosto de 2008
Desconocidos
Quien soy? quien eres? quienes somos?
No lo se, a veces me sorprendo, no me conozco; no se quien eres, no te conozco. Somos seres anónimos, personas desconocidas, pobladores del mundo.
Sólo sé que corren fuertes vientos de tormenta...
Vientos de cambio, que no dejan nada indiferente y todo lo hacen volar y cambiar de lugar...
No lo se, a veces me sorprendo, no me conozco; no se quien eres, no te conozco. Somos seres anónimos, personas desconocidas, pobladores del mundo.
Sólo sé que corren fuertes vientos de tormenta...
Vientos de cambio, que no dejan nada indiferente y todo lo hacen volar y cambiar de lugar...
sábado, 23 de agosto de 2008
Enyorança
A tots aquells que han canviat de cami:
Us trobo a faltar, espero que algun dia, tornem a trobar-nos i saber què va fer que escollissim no tornar-nos a trobar.
Us trobo a faltar, espero que algun dia, tornem a trobar-nos i saber què va fer que escollissim no tornar-nos a trobar.
miércoles, 20 de agosto de 2008
La vida en un suspiro
La vida, que gran cosa. Nos permite ser nosotros, ser otros, ser todos, ser un don nadie.
Estar aqui, estar alli, no estar, estar en todas partes.. la vida te lo permite todo.
Pero a veces, un cúmulo de casualidades, hechos, circunstancias, estar allí donde el destino te designó, hace que simplemente te desvanezcas, como los trazos que borra incesantemente el pequeño que aprende a escribir, aunque ésta vez, te borra para escribir el final.
En recuerdo a todos los que no podrán continuar escribiendo sus trazos, debemos todos disfrutar de la vida, que el destino es implacable, y a veces, rápido, muy rápido, quizás demasiado...
Estar aqui, estar alli, no estar, estar en todas partes.. la vida te lo permite todo.
Pero a veces, un cúmulo de casualidades, hechos, circunstancias, estar allí donde el destino te designó, hace que simplemente te desvanezcas, como los trazos que borra incesantemente el pequeño que aprende a escribir, aunque ésta vez, te borra para escribir el final.
En recuerdo a todos los que no podrán continuar escribiendo sus trazos, debemos todos disfrutar de la vida, que el destino es implacable, y a veces, rápido, muy rápido, quizás demasiado...
La fragilitat del segle XXI
Mentre responia al comentari d'en MrBlonde sobre la vida analògica a l'entrada anterior m'he quedat sense connexió a internet, però no me n'he adonat fins que el missatge s'havia perdut per sempre.
De fet, m'he quedat sense llum, cosa que no he detectat de bon principi ja que ja estava les fosques.
Donat que ja és tard i no tinc son ni internet, he pensat que potser podria respondre un mail pendent, però he caigut en què els missatges es descarreguen d'internet al moment de llegir-los... i per tant no puc situar-me per respondre.
Així que he tornat a pensar en la vida analògica que postulava MrBlonde.
Com a nota diré que la llum va fent pujades de un o dos segons, amb el que s'engega l'equip hifi, el telefon inalambric, la nevera, l'aquari, el despertador i un munt més de dispositius electrics i electrònics que no arribo a veure o sentir: tots alhora i amb un so estrident i caracteristic. So o bé soroll que fa recordar encara més que no tinc corrent elèctrica, en una urbe del primer/segon món industrialitzat d'una societat urbana occidental del segle XXI.
Fa uns anys, quan la vida era més analògica, crec que en realitat, érem més feliços, en el sentit que erem menys dependents de quelcom tan fràgil i per tant que fallés no ens afectava.
En aquell llavors, que no fa tants anys (10? 15?), la tecnologia estava ja present a les nostres vides: usavem i abusavem de televisor, video, canals de pagament, els més pioners DVD, equip de musica amb radio, cd, casset, discmans, walkmans, algun telefon mobil, ordinadors (fix i sobretaula), connexió a internet (fins i tot banda ampla)... De fet, podriem dir que la tecnologia era gairebé la mateixa que ara, no ha cambiat tant en essència.
Llavors, que estic dient que erem menys dependents? El que ha canviat és la relació amb la tecnologia, que és el que ens fa dependents.
Fa anys, ens relacionavem amb la tecnologia de forma puntual i independent, sense integrar-ho a la nostra vida diaria. Ara utilitzavem el mòbil, ara veiem un dvd, ara escoltem musica amb el discman, ara treballem al ordinador, ara busquem una cosa a internet... res relacionat. Si falla una tecnologia amb la resta no passa res, podem seguir fent la nostra vida amb força normalitat.
Ara en canvi, el model ha cambiat, i encara està canviant.
Pots estar al sofa, connectat a internet amb un programa mig inutil a la tele que estàs rebent per internet, mentre obtens nova musica online i escrius un document per la feina amb 3 companys alhora per internet; de pas, en un moment li recordes amb el mòbil a un amic que el sopar d'avui és a les 21 enlloc de les 20.30.
Acaba de tornar la llum. he estat uns 40 minuts sense llum
A l'exemple hi ha 4 factors diferents: televisió, feina, oci-música i societat-amics, tot alhora amb factor comú a tots ells, tret de la electricitat: internet, i ara el treiem. Només podem dir-li al nostre amic que el sopar és mitja hora més tard.
La tecnologia ha quedat totalment relacionada: televisió, música, feina, i no hi ha escapatòria, no hi ha plà B.
Potser tenim música al reproductor MP3...
Potser fan alguna cosa a la tele "normal"...
Però, i la feina? Què fem amb el document col·laboratiu que estavem redactant? No podem realitzar la nostra tasca principal, ens falta el pilar més bàsic de la tecnologia, podirem sacrificar la resta, però seguim sense poder acabar el document.
La integració de la tecnologia a les nostres vides ens ha permès compaginar tres coses que no eren possibles de compaginar fins que no hem integrat tots els usos de la tecnologia entre ells:
col·laboració, distància i comoditat.
Un altre cas és resoldre dubtes inútils, però urgents per la curiositat humana. Amb internet, en uns segons obtens la resposta i satisfàs la curiositat, i potser quedes com el rei del moment per saber la resposta.
Però que fas, quan internet no està disponible? Potser pots consultar la vella enciclopèdia catalana, la Espasa-Calpe o la guia michelin a veure si hi ha sort...
Internet ens ha permès unir moltes tecnologies que fins fa poc ni sabiem que podien relacionar-se però ens ha tornat molt fràgils, massa digitals, massa dependents. No crec que sigui dolent ni perillós, però si és un punt massa critic si falla i cal tenir un plà B, igual que teim pla B quan marxa la llum.
De fet, que se'n vagi la lum si vol, però que ens deixi internet aquí siusplau.
Escrit tard en una nit d'insomni, foscor i aïllament tecnològic.
PD: és molt més llarg del que m'agradaria...
De fet, m'he quedat sense llum, cosa que no he detectat de bon principi ja que ja estava les fosques.
Donat que ja és tard i no tinc son ni internet, he pensat que potser podria respondre un mail pendent, però he caigut en què els missatges es descarreguen d'internet al moment de llegir-los... i per tant no puc situar-me per respondre.
Així que he tornat a pensar en la vida analògica que postulava MrBlonde.
Com a nota diré que la llum va fent pujades de un o dos segons, amb el que s'engega l'equip hifi, el telefon inalambric, la nevera, l'aquari, el despertador i un munt més de dispositius electrics i electrònics que no arribo a veure o sentir: tots alhora i amb un so estrident i caracteristic. So o bé soroll que fa recordar encara més que no tinc corrent elèctrica, en una urbe del primer/segon món industrialitzat d'una societat urbana occidental del segle XXI.
Fa uns anys, quan la vida era més analògica, crec que en realitat, érem més feliços, en el sentit que erem menys dependents de quelcom tan fràgil i per tant que fallés no ens afectava.
En aquell llavors, que no fa tants anys (10? 15?), la tecnologia estava ja present a les nostres vides: usavem i abusavem de televisor, video, canals de pagament, els més pioners DVD, equip de musica amb radio, cd, casset, discmans, walkmans, algun telefon mobil, ordinadors (fix i sobretaula), connexió a internet (fins i tot banda ampla)... De fet, podriem dir que la tecnologia era gairebé la mateixa que ara, no ha cambiat tant en essència.
Llavors, que estic dient que erem menys dependents? El que ha canviat és la relació amb la tecnologia, que és el que ens fa dependents.
Fa anys, ens relacionavem amb la tecnologia de forma puntual i independent, sense integrar-ho a la nostra vida diaria. Ara utilitzavem el mòbil, ara veiem un dvd, ara escoltem musica amb el discman, ara treballem al ordinador, ara busquem una cosa a internet... res relacionat. Si falla una tecnologia amb la resta no passa res, podem seguir fent la nostra vida amb força normalitat.
Ara en canvi, el model ha cambiat, i encara està canviant.
Pots estar al sofa, connectat a internet amb un programa mig inutil a la tele que estàs rebent per internet, mentre obtens nova musica online i escrius un document per la feina amb 3 companys alhora per internet; de pas, en un moment li recordes amb el mòbil a un amic que el sopar d'avui és a les 21 enlloc de les 20.30.
Acaba de tornar la llum. he estat uns 40 minuts sense llum
A l'exemple hi ha 4 factors diferents: televisió, feina, oci-música i societat-amics, tot alhora amb factor comú a tots ells, tret de la electricitat: internet, i ara el treiem. Només podem dir-li al nostre amic que el sopar és mitja hora més tard.
La tecnologia ha quedat totalment relacionada: televisió, música, feina, i no hi ha escapatòria, no hi ha plà B.
Potser tenim música al reproductor MP3...
Potser fan alguna cosa a la tele "normal"...
Però, i la feina? Què fem amb el document col·laboratiu que estavem redactant? No podem realitzar la nostra tasca principal, ens falta el pilar més bàsic de la tecnologia, podirem sacrificar la resta, però seguim sense poder acabar el document.
La integració de la tecnologia a les nostres vides ens ha permès compaginar tres coses que no eren possibles de compaginar fins que no hem integrat tots els usos de la tecnologia entre ells:
col·laboració, distància i comoditat.
Un altre cas és resoldre dubtes inútils, però urgents per la curiositat humana. Amb internet, en uns segons obtens la resposta i satisfàs la curiositat, i potser quedes com el rei del moment per saber la resposta.
Però que fas, quan internet no està disponible? Potser pots consultar la vella enciclopèdia catalana, la Espasa-Calpe o la guia michelin a veure si hi ha sort...
Internet ens ha permès unir moltes tecnologies que fins fa poc ni sabiem que podien relacionar-se però ens ha tornat molt fràgils, massa digitals, massa dependents. No crec que sigui dolent ni perillós, però si és un punt massa critic si falla i cal tenir un plà B, igual que teim pla B quan marxa la llum.
De fet, que se'n vagi la lum si vol, però que ens deixi internet aquí siusplau.
Escrit tard en una nit d'insomni, foscor i aïllament tecnològic.
PD: és molt més llarg del que m'agradaria...
miércoles, 13 de agosto de 2008
Noves tecnologies, noves maneres d'equivocar-se
Fa uns anys, les confusions eren el pa de cada dia:Papers amb informació incorrecta, adreces mal escrites, telefons mal donats expressament o involuntariament,...
Fins fa uns anys, era habitual rebre trucades de desconeguts que creuen que truquen on no truquen. Encara fa més anys, possiblement es rebien cartes personals (per correu postal) que no anaven dirigides en realitat a la teva adreça.
Actualment, però, aquesta costum s'ha perdut força:La gent ja no envia cartes per correu i els números els memoritzen al telèfon mòbil i els donen a base de trucades perdudes, pel que les trucades equivocades disminueixen molt i ja és un tipus de trucada en desús.
Ara és més habitual tenir trucades errònies de persones conegudes que s'han equivocat al seleccionar el número a la agenda. Coses que passen.
Però avui he descobert una nova via en el món de les equivocacions:He rebut un correu electrònic equivocat.Era un text llarg (4 pàgines de text), personal, quasi intim, d'una persona que no conec dirigit a una altra persona que tampoc conec, i que pel que imagino de la història diria que com a minim tenen 10 anys més i no ho ha passat gens bé escribint el text.
Quines coses té la vida. Em respondrà aquesta persona?
Escrit el 13 d'agost de 2008
PD: Em va respondre demanant disculpes per l'equivocació, i mostrant-se avergonyida perque era un missatge força intim.
Coses de la vida.
Fins fa uns anys, era habitual rebre trucades de desconeguts que creuen que truquen on no truquen. Encara fa més anys, possiblement es rebien cartes personals (per correu postal) que no anaven dirigides en realitat a la teva adreça.
Actualment, però, aquesta costum s'ha perdut força:La gent ja no envia cartes per correu i els números els memoritzen al telèfon mòbil i els donen a base de trucades perdudes, pel que les trucades equivocades disminueixen molt i ja és un tipus de trucada en desús.
Ara és més habitual tenir trucades errònies de persones conegudes que s'han equivocat al seleccionar el número a la agenda. Coses que passen.
Però avui he descobert una nova via en el món de les equivocacions:He rebut un correu electrònic equivocat.Era un text llarg (4 pàgines de text), personal, quasi intim, d'una persona que no conec dirigit a una altra persona que tampoc conec, i que pel que imagino de la història diria que com a minim tenen 10 anys més i no ho ha passat gens bé escribint el text.
Quines coses té la vida. Em respondrà aquesta persona?
Escrit el 13 d'agost de 2008
PD: Em va respondre demanant disculpes per l'equivocació, i mostrant-se avergonyida perque era un missatge força intim.
Coses de la vida.
domingo, 10 de agosto de 2008
AH! En mi casa jugamos así!
Requisits:
- Una baralla del UNO (UNO, UNO Splash, UNO Master, UNO Attack, UNO Dados).
- Un grup de gent diversa, contra més millor. mínim 2 persones.
- una superficie aproximadament plana per deixar les cartes, suficient per poder estar tots al voltant.
Normes del joc:
En teoria les oficials, adjuntes al joc.
Inici del joc:
Es reparteixen N cartes (7, segons la normativa oficial) a cada participant, i se'n deixa una descoberta al centre: ha de ser una carta numèrica corrent.
Evolució del joc:
Tirades múltiples:
- Un jugador té a la seva mà, 2 cartes del mateix color i número o "poder" i les tira de cop, enlloc de seguir la normativa de tirar només una carta cada cop.
- El següent jugador crida indignat: "Ha tirat dos cartes alhora!!!! TRAMPÓS!!"
- Llavors rep: "AAH! En mi casa jugamos así!"
Acumulació de Roba X:
- Un jugador llença un comodí del tipus "Roba X cartas" (X = +2, +4 segons la carta. Uno Splash incorpora les +1 i +2 "Roban Todos Menos Tu").
- El següent jugador, enlloc de robar les cartes que li corresponen, contraataca llençant una carta +2 o +4 i no roba res, passa al següent jugador.
- Aquest jugador, alucina i diu: "Trampós!!!". Al que rep per resposta: "AAH! En mi casa jugamos así!".
En condicions de baixa il·luminació:
Com no sempre es pot jugar al UNO en una zona perfectament il·luminada, un grup de jugadors del UNO van crear el concepte Bezúl, pel qual, el UNO passa a tenir 3 colors enlloc de 4:
- Groc
- Vermell
- Bezul
el color bezul té el doble de cartes que els altres colors, ja que agrupa tant les cartes verdes com les blaves, que no son fàcils de distinguir quan hi ha poca llum.
AAAH! En mi casa jugamos así!
Cada vegada que es descobreixen i es creen noves normes, s'explica la normativa no oficial que s'ha aplicat, i s'arriba a un acord d'aplicació amb els que desconeixien aquesta norma del joc.
Després d'aquest manual d'instruccions bé la seva explicació, que és ben senzilla:
Les normes del joc estan per trencar-se i adaptar-se per tal que el joc sigui el més divertit possible.
Quines normes apliqueu i coneixeu per fer el joc més divertit?
Per cert, algú juga al UNO amb puntuacions tal com diu la normativa oficial?
miércoles, 6 de agosto de 2008
El Mundo
Me siento limitado en un mundo tan grande.
Mis alas son demasiado pequeñas
para llegar a todas partes;
y en su intento de abarcar,
no me dejan avanzar.
Avanzar hacia el futuro,
avanzar hacia el deseo.
Deseo contenido, a veces en pequeñas muestras de ilusión, a veces en pequeñas perlas de sudor. Otras en cambio, más dolorosas, en pequeñas lágrimas que intentan escapar de su prisión.
Deseo expresado, enérgico, explosivo. Locuras, acciones, intenciones, palabras, valentía. Todos lo conocen, muchos lo saben, algunos lo comparten, pero no todos lo comprenden y el deseo se contiene, en silencio, en pequeños frascos de ilusión.
Ilusiones rotas, por éste duro mundo. Ilusiones llenas de expectativas fingidas, confundidas, irreales. Sensaciones realistas que son meras ilusiones. Deseos traicioneros, contradictorios, de difusas aunque buenas intenciones.
Ilusiones conseguidas, deseos realizados, logros completados. que son reemplazados por nuevas ilusiones.
Ilusiones por venir, por ir, por crear destruir. Ilusiones que tiran de nosotros y nos hacen como somos. Ilusiones que nos enseñan hacia donde queremos ir: el camino es cosa nuestra, encontrar ése camino hacia la ilusión es lo que hacemos en éste mundo.
Mundo de deseos
Mundo de ilusiones
Mundo de pasiones.
Grandes pasiones, pasiones de una vida, pasiones compartidas. Éstas, se realimentan de las pasiones propias y ajenas, publicamente crecidas, mostradas, reconocidas. Pasiones privadas, secretas ocultas u olvidadas; guardadas en lo mas profundo, para que no osen escapar, que pudieran traicionarnos, herirnos o engañarnos, compartidas con aquellos que las valoran, que nos valoran, que valoramos. Pasiones que nos mueven, nos impulsan, nos acogen cuando todo parece girarse. Pasiones que nos vuelven a la realidad cuando todo avanza sin control, sin fin y a toda prisa: pasiones que ayudan a entender éste mundo tan complejo lleno de secretos, oposiciones, sentimientos, gestos.
Gestos voluntarios, necesarios, obligados. Gestos que hablan por si mismos. Gestos involuntarios, que hablan más de lo que callas, gestos que callas para que no hablen más de lo que callas. Gestos que deseas, y no deben ser. Gestos que no deben ser, y son. Gestos que deseas que sean, y no son. Gestos de ilusion, gestos sin intención.
Intención que lo es todo. Intenciones buenas, intenciones malas, intenciones que no son.
Nada es lo que parece aunque todo intenta parecer.
Escrit el 18 de juliol
PD: Mi intención de escribir, mi inspiración, no dura más de media hora.
Mis alas son demasiado pequeñas
para llegar a todas partes;
y en su intento de abarcar,
no me dejan avanzar.
Avanzar hacia el futuro,
avanzar hacia el deseo.
Deseo contenido, a veces en pequeñas muestras de ilusión, a veces en pequeñas perlas de sudor. Otras en cambio, más dolorosas, en pequeñas lágrimas que intentan escapar de su prisión.
Deseo expresado, enérgico, explosivo. Locuras, acciones, intenciones, palabras, valentía. Todos lo conocen, muchos lo saben, algunos lo comparten, pero no todos lo comprenden y el deseo se contiene, en silencio, en pequeños frascos de ilusión.
Ilusiones rotas, por éste duro mundo. Ilusiones llenas de expectativas fingidas, confundidas, irreales. Sensaciones realistas que son meras ilusiones. Deseos traicioneros, contradictorios, de difusas aunque buenas intenciones.
Ilusiones conseguidas, deseos realizados, logros completados. que son reemplazados por nuevas ilusiones.
Ilusiones por venir, por ir, por crear destruir. Ilusiones que tiran de nosotros y nos hacen como somos. Ilusiones que nos enseñan hacia donde queremos ir: el camino es cosa nuestra, encontrar ése camino hacia la ilusión es lo que hacemos en éste mundo.
Mundo de deseos
Mundo de ilusiones
Mundo de pasiones.
Grandes pasiones, pasiones de una vida, pasiones compartidas. Éstas, se realimentan de las pasiones propias y ajenas, publicamente crecidas, mostradas, reconocidas. Pasiones privadas, secretas ocultas u olvidadas; guardadas en lo mas profundo, para que no osen escapar, que pudieran traicionarnos, herirnos o engañarnos, compartidas con aquellos que las valoran, que nos valoran, que valoramos. Pasiones que nos mueven, nos impulsan, nos acogen cuando todo parece girarse. Pasiones que nos vuelven a la realidad cuando todo avanza sin control, sin fin y a toda prisa: pasiones que ayudan a entender éste mundo tan complejo lleno de secretos, oposiciones, sentimientos, gestos.
Gestos voluntarios, necesarios, obligados. Gestos que hablan por si mismos. Gestos involuntarios, que hablan más de lo que callas, gestos que callas para que no hablen más de lo que callas. Gestos que deseas, y no deben ser. Gestos que no deben ser, y son. Gestos que deseas que sean, y no son. Gestos de ilusion, gestos sin intención.
Intención que lo es todo. Intenciones buenas, intenciones malas, intenciones que no son.
Nada es lo que parece aunque todo intenta parecer.
Escrit el 18 de juliol
PD: Mi intención de escribir, mi inspiración, no dura más de media hora.
martes, 15 de julio de 2008
Sóc petit...
Sóc petit i de lletra no en sé gaire, deiem de petits.
Molts anys després, encara crec que sóc petit i de lletra segueixo sense saber-ne massa.
M'agrada escoltar algú que parla entusiasmat, que podria estar-hi hores parlant-ne, de la seva petita passió, tot i que potser d'exercici oblidada. Una passió que ve de lluny, de quan era petit o petita i de lletra n'aprenia.
Coneixement, records, moments, perquès, analisis, comentaris, sensacions.. tot això i molt més es mescla curosament a les seves paraules; res és envà, tot sembla tenir un raonament darrere, fundat, pensat, ordenat, que es transmet amb naturalitat però amb l'entusiasme que genera parlar d'allò que t'agrada, apassiona, però que de vegades no sembla ser comprès.
Admiro aquesta capacitat, aquesta passió, aquesta cultura i capacitat per mostrar-la i fer mostrar interès. L'envejo, de fet.
Escoltar atentament, mirar, preguntar, comentar, relacionar; em fa veure que encara sóc petit i de lletra n'he d'aprendre.
Molts anys després, encara crec que sóc petit i de lletra segueixo sense saber-ne massa.
M'agrada escoltar algú que parla entusiasmat, que podria estar-hi hores parlant-ne, de la seva petita passió, tot i que potser d'exercici oblidada. Una passió que ve de lluny, de quan era petit o petita i de lletra n'aprenia.
Coneixement, records, moments, perquès, analisis, comentaris, sensacions.. tot això i molt més es mescla curosament a les seves paraules; res és envà, tot sembla tenir un raonament darrere, fundat, pensat, ordenat, que es transmet amb naturalitat però amb l'entusiasme que genera parlar d'allò que t'agrada, apassiona, però que de vegades no sembla ser comprès.
Admiro aquesta capacitat, aquesta passió, aquesta cultura i capacitat per mostrar-la i fer mostrar interès. L'envejo, de fet.
Escoltar atentament, mirar, preguntar, comentar, relacionar; em fa veure que encara sóc petit i de lletra n'he d'aprendre.
jueves, 3 de julio de 2008
Crec
Crec que no sé res: quin camí, què decidir, què pensar, què fer o què dir.
Només sé que crec, però no sé el què.
miércoles, 25 de junio de 2008
Soy asi!
Bailé y canté en el metro. Soy así! Que más dá! Lo que digan! Los demás!
Let the music take control.
martes, 24 de junio de 2008
lunes, 23 de junio de 2008
Cambio
En resposta a l'Àfrika Winslet:
Dudas, abismos, pensamientos sin control. Sonrisas pasadas, dudas presentes, miedos, dudas y sonrisas futuros se entrelazan sin control, en el corazon camino de la mente.
La vida cambia, los dias cambian, todo cambia. Un segundo te cambia la vida, un instante te cambia la existencia, el siguiente segundo, instante, momento te la vuelve a cambiar.
La vida es cambio, novedad, duda, miedo.
El mañana siempre existe, aunque no sabemos cuán habrá cambiado respecto el ahora, y eso, da miedo, pero el miedo debe ayudarnos a tirar hacia adelante aunque sólo sea para huir de él
Dudas, abismos, pensamientos sin control. Sonrisas pasadas, dudas presentes, miedos, dudas y sonrisas futuros se entrelazan sin control, en el corazon camino de la mente.
La vida cambia, los dias cambian, todo cambia. Un segundo te cambia la vida, un instante te cambia la existencia, el siguiente segundo, instante, momento te la vuelve a cambiar.
La vida es cambio, novedad, duda, miedo.
El mañana siempre existe, aunque no sabemos cuán habrá cambiado respecto el ahora, y eso, da miedo, pero el miedo debe ayudarnos a tirar hacia adelante aunque sólo sea para huir de él
viernes, 20 de junio de 2008
Complicaciones
La vida ya es suficientemente complicada intentando vivir simplemente; no la compliquemos más.
miércoles, 11 de junio de 2008
Camins
La vida és un llarg camí ple de bifurcacions: camins resplandents excessivament atractius, camins que simplement no porten enlloc; d'altres tenen un paisatge bonic de fons però el camí en sí és erm i sense vida; un altre via té una entrada realment cuidada, que convida a seguir, però si conlntinues t'adones que aquella entrada no tenia res a veure amb el camí que t'has trobat. Tot i això, també hi ha unes bifurcacions petites pero reiterades, gairebé ignorades, que no criden l'atenció, potser ni conviden a entrar, però resulten ser força satisfactories, interessants, espiritualment tranqulitzadors i fins i tot.
Aquests camins, tots tenen un final, on tornem al gran camí de la vida amb noves experiències i records per trobar noves desviacions, noves oportunitats, noves necessitats.
Ja sé quin camí agafar, i tu?
Aquests camins, tots tenen un final, on tornem al gran camí de la vida amb noves experiències i records per trobar noves desviacions, noves oportunitats, noves necessitats.
Ja sé quin camí agafar, i tu?
lunes, 2 de junio de 2008
Espontaneitat
Normalment, les festes i sortides amb amics que un recorda millor són aquelles que són fruit de la total improvització.
No sé encara a quin dia visc, ni si és de dia o és de nit, però m'ho he passat molt bé, que era la única cosa obligatòria de la nit, al cap i a la fi.
domingo, 18 de mayo de 2008
Solo no puedes...
Sólo no puedes, pero con amigos sí
Crit de guerra del Podcast: "Las cosas curiosas".
martes, 13 de mayo de 2008
No sé què escriure...
Estic en crisi mental.
No sé que escriure, la meva inspiració està bloquejada, tinc por al quadre en blanc, a crear noves coses.
Potser la meva vida interior no és tan tormentosa i per això no flueixen els pensaments en forma d'idees, qui sap, quan m'acostumi tornaré a escriure, a plasmar idees, pensaments, sentiments.
Escriure és quelcom que s'ha de fer i no pot perdre's un cop es comença, encara que no es sigui regular en fer-ho, és un bon exercici per mantenir sa el cap.
jueves, 24 de abril de 2008
Sant Jordi
Avui és Sant Jordi, un dia d'amistat i amor a Catalunya i de cultura arreu del món.
Tothom va amb llibres i roses a les mans. Arreu veus gent venent roses a 3, 5, 6, "dos por cinco leuros jefe", algunes ben maques, d'altres que semblen de l'any passat, roses, blaves, grogues, blanques, taronjes, violetes, negres, multicolors (si, existeixen), vermelles, engalanades, amb un plàstic, amb paper d'alumini, sense res, en capsa, en gerro.... mil combinacions per simbolitzar el mateix:
Amor i amistat d'un home a una dona, d'un fill a la mare, d'un germà a una germana, d'un adolescent timid a la seva primera novia, .... moltes situacions però totes amb l'amor, el detall i l'amistat com a nexe comú.
L'altre gran protagonista del dia és el llibre, sens dubte. Llegir no sé si es llegeixen, però avui es venen llibres, es regalen llibres, es canvien llibres però sobretot, el que distingeix el dia de Sant Jordi de la resta de dies i només passa un dia l'any, quasi tots els escriptors del moment signen llibres al gran públic.
Un altre factor que diferencia els llibres de Sant Jordi de la resta és que tothom recorda "el llibre de Sant Jordi". Veus algú llegint li preguntes que llegeixes i et diu o bé un llibre qualsevol o bé "el llibre que em van regalar per Sant Jordi". Encara que no té cap senyal en especial la majoria de vegades, el dia que va ser regalat li dóna un simbolisme especial, aquell llibre és únic i especial.
Avui sens dubte, crec que és un dels dies laborables més bonics de tot l'any. Roses i llibres, i amb això és feliç molta gent, avui.
lunes, 21 de abril de 2008
martes, 15 de abril de 2008
Moltes felicitats!!
Felicitats danielillu!!!
El millor de fer anys sempre són els pastissos d'aniversari, de xocolata xocolatejada, siusplau!
El millor de fer anys sempre són els pastissos d'aniversari, de xocolata xocolatejada, siusplau!
jueves, 3 de abril de 2008
domingo, 30 de marzo de 2008
Incertesa
Tinc tot de pensaments donant volts pel meu cap de forma desordenada, apretada i decontrolada, en general que tenia necessitat de plasmar, d'ordenar però no ho he aconseguit d'una forma prou clara fins i tot per mi, aixi que el que se m'ha ocorregut ha estat dibuixar la meva incertesa. No sóc un gran artista, de fet, sóc un pèssim artista, sobretot pèssim dibuixant i pèssim pintor, però crec que s'entendrà prou bé.
Què he de fer? Quin "estil de vida" he de seguir? El d'abans? el d'ara? buscar nous i millors estils i formes de viure?
Què he de fer? Quin "estil de vida" he de seguir? El d'abans? el d'ara? buscar nous i millors estils i formes de viure?
miércoles, 12 de marzo de 2008
Intencions
Tinc bones intencions però es queden en intencions;
Avui però, una d'elles ha passat a ser un fet i em sento millor.
miércoles, 5 de marzo de 2008
Salut i vida
Porto un temps indeterminat en un estat similar a les vacances i, curiosament, no em sento millor, ja que no tinc temps per quasi res més que desordenar encara més el meu cicle biològic; crec que desaprofito molt el temps, massa. Ahir era la una, i 5 minuts més tard eren la 1.45 de la matinada, i no havia fet RES de RES: mirar fixament la pantalla sense cap finalitat.
Algo bo he tret d'aquest període. Vaig trobar una oferta de feina que creia interessant, vaig anar a la entrevista tècnica i a la de relacions humanes fa 15 dies, i bé: dilluns començo a treballar! Ja veurem a veure que tal.
Tot i això, ara mateix estic força malament ja que divendres van treure'm dos queixals del seny que tenia pendents des de setembre de 2006 (quan em van treure els dos de la esquerra). Porto molt malament això de no poder menjar i no sé si és autosuggestió o què, però crec que aquesta setmana per la tele tot el menjar que apareix és tremendament apetitós. Avui és el dia que més "seriosament" he sopat i era un frankfurt tallat co si fós fuet. La resta de dies era pa bimbo a bocinets i formatge :( això no és vida!! Almenys no estic quasi inflat, el morat ja té un to groguenc força curiós i puc mantenir converses curtes i poc efusives. Però no puc obrir la boca, amb esforç una cullera de postre per menjar un petitsuisse gegant (que m'acaba fent mal la ferida per l'esforç d'obrir la boca).
Espero a més, que a mesura que torni la rutina em torni la inspiració i pugui fer posts curts i efusius com alguns dels anteriors, dels quals n'estic orgullós que hagin sortit de la meva inspiració.
Salut amics!
Algo bo he tret d'aquest període. Vaig trobar una oferta de feina que creia interessant, vaig anar a la entrevista tècnica i a la de relacions humanes fa 15 dies, i bé: dilluns començo a treballar! Ja veurem a veure que tal.
Tot i això, ara mateix estic força malament ja que divendres van treure'm dos queixals del seny que tenia pendents des de setembre de 2006 (quan em van treure els dos de la esquerra). Porto molt malament això de no poder menjar i no sé si és autosuggestió o què, però crec que aquesta setmana per la tele tot el menjar que apareix és tremendament apetitós. Avui és el dia que més "seriosament" he sopat i era un frankfurt tallat co si fós fuet. La resta de dies era pa bimbo a bocinets i formatge :( això no és vida!! Almenys no estic quasi inflat, el morat ja té un to groguenc força curiós i puc mantenir converses curtes i poc efusives. Però no puc obrir la boca, amb esforç una cullera de postre per menjar un petitsuisse gegant (que m'acaba fent mal la ferida per l'esforç d'obrir la boca).
Espero a més, que a mesura que torni la rutina em torni la inspiració i pugui fer posts curts i efusius com alguns dels anteriors, dels quals n'estic orgullós que hagin sortit de la meva inspiració.
Salut amics!
viernes, 1 de febrero de 2008
Estats d'ànim, atrapat pel temps
Després de uns mesos força carregats, en el que les emocions i el benestar personal passaven a un pla més secundari, puc declarar-me en vacances.
Ara però, tota la càrrega persnal més o menys continguda ataca de cop i trenca esquemes, pensaments, intencions i alhora, t'enfronta a la realitat.
Una realitat que no és marró, ni és verd esperança com l'havia vist, ni de cap altre color; realitat al natural, amb tons de blau o gris clar.
Nous amics, noves amigues, nova gent de sempre, noves experiencies. Tot allò que creus haver-te perdut ara arriba, quan menys ho esperes i t'hi aferres com la última esperança per sortir d'un ritme de vida que no porta enlloc, i que tampoc ve d'enlloc.
Una contradicció em persegueix: viure la vida, al present, dedicar-me al més inmediat, o bé, pensar una mica en el futur, que no tot és tan fàcil i cal fer coses profitoses.
La vida amics, la trobo massa complicada
Ara però, tota la càrrega persnal més o menys continguda ataca de cop i trenca esquemes, pensaments, intencions i alhora, t'enfronta a la realitat.
Una realitat que no és marró, ni és verd esperança com l'havia vist, ni de cap altre color; realitat al natural, amb tons de blau o gris clar.
Nous amics, noves amigues, nova gent de sempre, noves experiencies. Tot allò que creus haver-te perdut ara arriba, quan menys ho esperes i t'hi aferres com la última esperança per sortir d'un ritme de vida que no porta enlloc, i que tampoc ve d'enlloc.
Una contradicció em persegueix: viure la vida, al present, dedicar-me al més inmediat, o bé, pensar una mica en el futur, que no tot és tan fàcil i cal fer coses profitoses.
La vida amics, la trobo massa complicada
sábado, 19 de enero de 2008
Amistats en 2.0
Emulant temps antics, quan internet era 1.0, la comunicació era mitjançant IRC i fòrums i els HOYGAN no proliferaven arreu, divendres vam quedar amb nous amics de la FIB; forjats
a les immensitats del fòrum i posteriorment en estressants xats multiconversa i multipersona.
Ens tornarem a veurem aviat :D, però que les braves no piquin tant, siusplau!!
a les immensitats del fòrum i posteriorment en estressants xats multiconversa i multipersona.
Ens tornarem a veurem aviat :D, però que les braves no piquin tant, siusplau!!
martes, 15 de enero de 2008
Coses bones d'acabar els examens
Avui he acabat els examens! YUJU!!!
Possiblement, els que siguin els últims exàmens de la carrera.
M'he despedit amb ALgorisima, Calculabilitat i Complexitat (ALCC), la mateixa que al juny em va inspirar un blog paral·lel mentre l'estudiava. Però encara em queda una pràctica, que n'entrego una part divendres i una altra part el dia 24 o 25.
El dia que faig un examen, si el següent no és immediat, acostumo a dedicar-lo a "assumptes personals".
Avui he fet bricolatge i he montat una estanteria ikea, molt fàcil.
I una Toy Box disney-pixar :D que em van portar els Reis :D. No s'obliden del que sempre he volgut, que macos són...
Possiblement, els que siguin els últims exàmens de la carrera.
M'he despedit amb ALgorisima, Calculabilitat i Complexitat (ALCC), la mateixa que al juny em va inspirar un blog paral·lel mentre l'estudiava. Però encara em queda una pràctica, que n'entrego una part divendres i una altra part el dia 24 o 25.
El dia que faig un examen, si el següent no és immediat, acostumo a dedicar-lo a "assumptes personals".
Avui he fet bricolatge i he montat una estanteria ikea, molt fàcil.
I una Toy Box disney-pixar :D que em van portar els Reis :D. No s'obliden del que sempre he volgut, que macos són...
martes, 8 de enero de 2008
Reis 2008
Siiii!!! Tinc una foto dels reis quan estaven a casa meva!!!
Però hi ha una cosa que no em quadra: On estava Gaspar?????
Síiii, m'heu enxampat: són els reis del tortell. El del mig va sortir d'un tortell fet per una banda de pro-papanoels radicals, deu ser el sustitut de Gaspar. Concretament, la granota va sortir del tortell que van menjar-se els Reis quan van passar per casa a deixar regalets. Crec que no els va sentar bé i l'any que ve no deixaran regals com a venjança.
Ara si, oficialment, es dona per tancada la temporada de menjars familiars!
Però hi ha una cosa que no em quadra: On estava Gaspar?????
Síiii, m'heu enxampat: són els reis del tortell. El del mig va sortir d'un tortell fet per una banda de pro-papanoels radicals, deu ser el sustitut de Gaspar. Concretament, la granota va sortir del tortell que van menjar-se els Reis quan van passar per casa a deixar regalets. Crec que no els va sentar bé i l'any que ve no deixaran regals com a venjança.
Ara si, oficialment, es dona per tancada la temporada de menjars familiars!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)