mil paraules, dos mil pensaments, tres mil llocs (o potser només son quatre paraules, un grapat de pensaments i mitja dotzena de llocs sense atractiu)
son els que em rodejen, lluiten per ser la paraula dita, el pensament expressat, l'indret visitat. Cap d'ells, però, pot desbancar una imatge, i una sensació.
És curiós com allò que sembla insignificant, potser involuntari, de sobte en el propi imaginari agafa tot un sentit d'esperança, il·lusió, d'importància fins i tot. Mentrestant, unes poques paraules m'amarren fort de peus a terra, perquè la vida no és més que això, realitat pura, sense cap mena de ciència ni ficció.
Una realitat entestada en dir-me que la vida no es com la veig, la penso, la sento i l'escolto, no; s'entesta a fer-me creure, veure, pensar, sentir i escoltar-la d'una altra manera, totalment diferent, més "cruel", més "real", en definitiva, més dura.
Però sé, no sé com però vull creure-ho, que res és dur, dificil, impossible com sembla. L'esperança és l'últim refugi quan no tens res i el temps és tot el que resta per viure. Perquè a la vida no es perd mai, el premi més petit és l'experiència.
Si més no, podria ser com un dimarts a mitja tarda...
No hay comentarios:
Publicar un comentario