Silencios

Antes el silencio era no decir palabra; a veces aún lo es.

El silencio es un largo paseo en compañía de uno mismo, con las manos en el bolsillo. Es pasar las horas con la mirada fija en ninguna parte, quizás con una taza infinita de café.

Pero a veces es algo más extraño; hablas, interactuas un poco, te enfadas... pero no cuentas.

Porque para estarme en silencio solo hace falta guardarme las cosas para mí; observarlas antes de dejarlas en el olvido que es el recuerdo. 

Porque este silencio me ayuda a conocerme. Este silencio habla por mi.

Destinos

Berenjenal, embrollo: Situación embarazosa, conflicto del cual no se sabe cómo salir.

En ocasiones en la vida te das cuenta que en realidad lo que creías querer hacer no es lo que quieres hacer y has encontrado un nuevo camino, y luchas por seguirlo. No es fácil pues la costumbre de lo que has creído durante años, el entorno, tus aficiones... todo te empuja a mantenerte en antiguo deseo, pero te esfuerzas. Consigues forjarte un camino nuevo hacia tu nuevo objetivo, aprendiendo de nuevo, de cero en un mundo desconocido pero de repente, algo se rompe. Tu camino se complica, mucho. Cuesta avanzar no porque no quieras, no porque no sepas el camino sino porque el entorno se ha vuelto agreste, monótono y cuasi peligroso. El sentido común dice que deberías dar media vuelta, volver atrás y continuar por otro lado, nunca es tarde para cambiar, si lo quieres de veras.

Pero. Porque todo tiene un "pero". Pero has avanzado demasiado, estás demasiado lejos del último desvío como para tirar todas tus cosas por la ladera y echar a correr hacía el principio. Aunque no ves el final, no sabes donde está, sabes bien que esté donde esté, está más cerca que el principio del camino. Pero no por ello tardarás menos en llegar, el camino hacia delante es más duro que hacía atrás.

No es sólo más duro porque es un camino desconocido. Se hace camino al andar, que dicen. Pero tus fuerzas ya no son las que fueron. Estás cansado, llevas demasiado tiempo en un camino sin claros ni desvíos: solo hay rocas grandes, muy grandes, enormes, que rodeas, dinamitas, escalas o empujas para poder seguir adelante. Quieres llegar, lo sabes. Pero llega un momento en el que el esfuerzo físico ya no sirve de nada. Tu mente te ha abandonado.

Aquello por lo que luchabas ya no te merece la pena, de hecho no te apetece nada de lo que sabes que hay al final del camino, o en el primer claro tranquilo con grillos y pajaritos de fondo.

Lo único que quieres es acurrucarte en una esquina del sofá, con un montón de dramas y comedias en DVD, una taza caliente de café y una manta dos veces tu tamaño. Es decir, volver al confortable y asfaltado camino que conocías y que tanto tiempo seguiste. No porque sea más fácil en realidad, sino porque sabes que ahí hay un refugio encantador en el que pasar el tiempo que necesites.

Ése camino está tan lejos, es volver a empezar. Renunciar a todo el camino hecho y volver atrás. Dándole así la razón a aquellos que no confían en ti porque creen conocerte. Lo malo, lo peor, es que sin conocerte apenas, te calaron demasiado bien. Y ésto duele en el alma reconocerlo.

Y no hay más tiempo para decidirse. Llevas dos años en ruta hacía quizás ninguna parte o puede que hacía el mismo lugar.

Empiezas a creer en el Destino.

(cambio de persona): Pienso que, si algo es tan difícil de conseguir, no por difícil objetivamente hablando, sino personalmente tan difícil, es que no es mi destino, pero no soy capaz de darme cuenta. O quizás es una dura y para nada graciosa prueba del Destino para comprobar mi resistencia de cara al futuro.

No lo sé. Como tantas otras veces, no lo sé.

Adiós.

Nubes

El cielo se cubre de nubes, pero no son nubes de ésas esporádicas y esponjosas o de las negras y amenazantes. Son nubes inciertas, de mal día de otoño: blancas, brillantes, indistinguibles. Difuminan la luz del Sol, lo ocultan, bloquean sus rayos de esperanza, pero nos dejan su luz, como indicando que quizás no todo está perdido, aunque la esperanza se desvanezca como los rayos que bloquean.

Ocultándome ésos rayos de luz, la vida insiste en mostrarme otra vez la cruda realidad, aquélla que prefiero ignorar creyendo que todo puede ser mejor, más fácil, espontáneo. Posiblemente busco un imposible en la vía que elegí, nadie lo sabe. Pero sigo confiando en ello, espero algún día cercano poder decir a nadie, a alguien, o a todos, que he conseguido cambiar mi mundo, aunque sea solo un poquito.


No sé si pierdo, no sé si gano. Quizás lo estamos perdiendo todo pero nadie se ha dado cuenta. O quizás estamos ganando todos pero no me he dado cuenta...

una imatge, una sensació

mil paraules, dos mil pensaments, tres mil llocs (o potser només son quatre paraules, un grapat de pensaments i mitja dotzena de llocs sense atractiu)

son els que em rodejen, lluiten per ser la paraula dita, el pensament expressat, l'indret visitat. Cap d'ells, però, pot desbancar una imatge, i una sensació.

És curiós com allò que sembla insignificant, potser involuntari, de sobte en el propi imaginari agafa tot un sentit d'esperança, il·lusió, d'importància fins i tot. Mentrestant, unes poques paraules m'amarren fort de peus a terra, perquè la vida no és més que això, realitat pura, sense cap mena de ciència ni ficció.

Una realitat entestada en dir-me que la vida no es com la veig, la penso, la sento i l'escolto, no; s'entesta a fer-me creure, veure, pensar, sentir i escoltar-la d'una altra manera, totalment diferent, més "cruel", més "real", en definitiva, més dura.

Però sé, no sé com però vull creure-ho, que res és dur, dificil, impossible com sembla. L'esperança és l'últim refugi quan no tens res i el temps és tot el que resta per viure. Perquè a la vida no es perd mai, el premi més petit és l'experiència.


Si més no, podria ser com un dimarts a mitja tarda...

La vida en un suspiro

La vida, que gran cosa. Nos permite ser nosotros, ser otros, ser todos, ser un don nadie.
Estar aqui, estar alli, no estar, estar en todas partes.. la vida te lo permite todo.

Pero a veces, un cúmulo de casualidades, hechos, circunstancias, estar allí donde el destino te designó, hace que simplemente te desvanezcas, como los trazos que borra incesantemente el pequeño que aprende a escribir, aunque ésta vez, te borra para escribir el final.

En recuerdo a todos los que no podrán continuar escribiendo sus trazos, debemos todos disfrutar de la vida, que el destino es implacable, y a veces, rápido, muy rápido, quizás demasiado...

La fragilitat del segle XXI

Mentre responia al comentari d'en MrBlonde sobre la vida analògica a l'entrada anterior m'he quedat sense connexió a internet, però no me n'he adonat fins que el missatge s'havia perdut per sempre.

De fet, m'he quedat sense llum, cosa que no he detectat de bon principi ja que ja estava les fosques.

Donat que ja és tard i no tinc son ni internet, he pensat que potser podria respondre un mail pendent, però he caigut en què els missatges es descarreguen d'internet al moment de llegir-los... i per tant no puc situar-me per respondre.

Així que he tornat a pensar en la vida analògica que postulava MrBlonde.

Com a nota diré que la llum va fent pujades de un o dos segons, amb el que s'engega l'equip hifi, el telefon inalambric, la nevera, l'aquari, el despertador i un munt més de dispositius electrics i electrònics que no arribo a veure o sentir: tots alhora i amb un so estrident i caracteristic. So o bé soroll que fa recordar encara més que no tinc corrent elèctrica, en una urbe del primer/segon món industrialitzat d'una societat urbana occidental del segle XXI.

Fa uns anys, quan la vida era més analògica, crec que en realitat, érem més feliços, en el sentit que erem menys dependents de quelcom tan fràgil i per tant que fallés no ens afectava.

En aquell llavors, que no fa tants anys (10? 15?), la tecnologia estava ja present a les nostres vides: usavem i abusavem de televisor, video, canals de pagament, els més pioners DVD, equip de musica amb radio, cd, casset, discmans, walkmans, algun telefon mobil, ordinadors (fix i sobretaula), connexió a internet (fins i tot banda ampla)... De fet, podriem dir que la tecnologia era gairebé la mateixa que ara, no ha cambiat tant en essència.

Llavors, que estic dient que erem menys dependents? El que ha canviat és la relació amb la tecnologia, que és el que ens fa dependents.

Fa anys, ens relacionavem amb la tecnologia de forma puntual i independent, sense integrar-ho a la nostra vida diaria. Ara utilitzavem el mòbil, ara veiem un dvd, ara escoltem musica amb el discman, ara treballem al ordinador, ara busquem una cosa a internet... res relacionat. Si falla una tecnologia amb la resta no passa res, podem seguir fent la nostra vida amb força normalitat.

Ara en canvi, el model ha cambiat, i encara està canviant.

Pots estar al sofa, connectat a internet amb un programa mig inutil a la tele que estàs rebent per internet, mentre obtens nova musica online i escrius un document per la feina amb 3 companys alhora per internet; de pas, en un moment li recordes amb el mòbil a un amic que el sopar d'avui és a les 21 enlloc de les 20.30.

Acaba de tornar la llum. he estat uns 40 minuts sense llum

A l'exemple hi ha 4 factors diferents: televisió, feina, oci-música i societat-amics, tot alhora amb factor comú a tots ells, tret de la electricitat: internet, i ara el treiem. Només podem dir-li al nostre amic que el sopar és mitja hora més tard.
La tecnologia ha quedat totalment relacionada: televisió, música, feina, i no hi ha escapatòria, no hi ha plà B.

Potser tenim música al reproductor MP3...
Potser fan alguna cosa a la tele "normal"...
Però, i la feina? Què fem amb el document col·laboratiu que estavem redactant? No podem realitzar la nostra tasca principal, ens falta el pilar més bàsic de la tecnologia, podirem sacrificar la resta, però seguim sense poder acabar el document.

La integració de la tecnologia a les nostres vides ens ha permès compaginar tres coses que no eren possibles de compaginar fins que no hem integrat tots els usos de la tecnologia entre ells:
col·laboració, distància i comoditat.

Un altre cas és resoldre dubtes inútils, però urgents per la curiositat humana. Amb internet, en uns segons obtens la resposta i satisfàs la curiositat, i potser quedes com el rei del moment per saber la resposta.
Però que fas, quan internet no està disponible? Potser pots consultar la vella enciclopèdia catalana, la Espasa-Calpe o la guia michelin a veure si hi ha sort...

Internet ens ha permès unir moltes tecnologies que fins fa poc ni sabiem que podien relacionar-se però ens ha tornat molt fràgils, massa digitals, massa dependents. No crec que sigui dolent ni perillós, però si és un punt massa critic si falla i cal tenir un plà B, igual que teim pla B quan marxa la llum.

De fet, que se'n vagi la lum si vol, però que ens deixi internet aquí siusplau.

Escrit tard en una nit d'insomni, foscor i aïllament tecnològic.
PD: és molt més llarg del que m'agradaria...