Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en Internet

Raramente me pronuncio públicamente a favor o en contra de los diferentes movimientos políticos y/o sociales que se dan pero ésta vez, es de ésas pocas que hay que hacerlo.

No es solo por el contenido en sí (discutible, estudiable, argumentable, ... de todo) sino sobretodo por las formas. Llevamos más de 30 años viviendo en un país democrático en el que se supone que el poder ejecutivo, el legislativo y el judicial son independientes unos de otros y con atribuciones exclusivas. Ninguno de ellos puede hacer el trabajo del otro. O así me lo enseñaron en el colegio hace muchos años.

El Ministerio de Cultura, creo que forma parte del poder ejecutivo. El anteproyecto de ley de economia sostenible, se redacta por el poder legislativo (de ley), el poder ejecutivo supervisa su cumplimiento (o no) y la órden de cerrar páginas web la dicta el poder judicial en arreglo a las leyes dictadas por el poder legislativo previa solicitud del poder ejecutivo.

Pero, ¿que pasa cuando un miembro del poder ejecutivo se cree miembro del poder legislativo y redacta una ley que añade con un clip a un proyecto del poder legislativo? ¿Que ocurre cuando éste añadido además le otorga al poder ejecutivo las funciones del poder judicial?

Y para terminar, ¿Que pasa si además, éste añadido no tiene nada que ver con el tema que trata el anteproyecto de ley al cual lo han añadido? Porque a juzgar por el título del anteproyecto de ley, es para mejorar el futuro económico (y productivo) del país, no para hablar de webs con contenido presuntamente ilícito.

Bien, ocurren cosas como el siguiente manifiesto, que no es más que el detonante de una serie de despropósitos legislativos del Ministerio de Cultura de España.

---

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía Sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de Internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que:

1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
6. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

PD: La redacción del manifiesto es un tanto catastrofista y mezcla cosas como la neutralidad en la red y la crítica a modelos de negocio de organizaciones privadas con el verdadero motivo: el asalto por parte del Ministerio de Cultura a los poderes exclusivos del poder judicial. Pero aun así, estoy de acuerdo con la iniciativa.

Destinos

Berenjenal, embrollo: Situación embarazosa, conflicto del cual no se sabe cómo salir.

En ocasiones en la vida te das cuenta que en realidad lo que creías querer hacer no es lo que quieres hacer y has encontrado un nuevo camino, y luchas por seguirlo. No es fácil pues la costumbre de lo que has creído durante años, el entorno, tus aficiones... todo te empuja a mantenerte en antiguo deseo, pero te esfuerzas. Consigues forjarte un camino nuevo hacia tu nuevo objetivo, aprendiendo de nuevo, de cero en un mundo desconocido pero de repente, algo se rompe. Tu camino se complica, mucho. Cuesta avanzar no porque no quieras, no porque no sepas el camino sino porque el entorno se ha vuelto agreste, monótono y cuasi peligroso. El sentido común dice que deberías dar media vuelta, volver atrás y continuar por otro lado, nunca es tarde para cambiar, si lo quieres de veras.

Pero. Porque todo tiene un "pero". Pero has avanzado demasiado, estás demasiado lejos del último desvío como para tirar todas tus cosas por la ladera y echar a correr hacía el principio. Aunque no ves el final, no sabes donde está, sabes bien que esté donde esté, está más cerca que el principio del camino. Pero no por ello tardarás menos en llegar, el camino hacia delante es más duro que hacía atrás.

No es sólo más duro porque es un camino desconocido. Se hace camino al andar, que dicen. Pero tus fuerzas ya no son las que fueron. Estás cansado, llevas demasiado tiempo en un camino sin claros ni desvíos: solo hay rocas grandes, muy grandes, enormes, que rodeas, dinamitas, escalas o empujas para poder seguir adelante. Quieres llegar, lo sabes. Pero llega un momento en el que el esfuerzo físico ya no sirve de nada. Tu mente te ha abandonado.

Aquello por lo que luchabas ya no te merece la pena, de hecho no te apetece nada de lo que sabes que hay al final del camino, o en el primer claro tranquilo con grillos y pajaritos de fondo.

Lo único que quieres es acurrucarte en una esquina del sofá, con un montón de dramas y comedias en DVD, una taza caliente de café y una manta dos veces tu tamaño. Es decir, volver al confortable y asfaltado camino que conocías y que tanto tiempo seguiste. No porque sea más fácil en realidad, sino porque sabes que ahí hay un refugio encantador en el que pasar el tiempo que necesites.

Ése camino está tan lejos, es volver a empezar. Renunciar a todo el camino hecho y volver atrás. Dándole así la razón a aquellos que no confían en ti porque creen conocerte. Lo malo, lo peor, es que sin conocerte apenas, te calaron demasiado bien. Y ésto duele en el alma reconocerlo.

Y no hay más tiempo para decidirse. Llevas dos años en ruta hacía quizás ninguna parte o puede que hacía el mismo lugar.

Empiezas a creer en el Destino.

(cambio de persona): Pienso que, si algo es tan difícil de conseguir, no por difícil objetivamente hablando, sino personalmente tan difícil, es que no es mi destino, pero no soy capaz de darme cuenta. O quizás es una dura y para nada graciosa prueba del Destino para comprobar mi resistencia de cara al futuro.

No lo sé. Como tantas otras veces, no lo sé.

Adiós.

Charcos

Cuando éramos pequeños y llovía, nuestras madres nos ponían unas botas de plástico petrolero impenetrable, las Botas de Agua.

Con éste calzado te sentías algo así como indestructible, eran un seguro contra riños siempre y cuando mantuvieras la capucha en la cabeza (o el paraguas aproximadamente cubriendote).

Entonces, con éstas superbotas y los demás niños el objetivo era conseguir saltar con la máxima fuerza en el charco más grande.

Hoy, en su inhexorable obsesión por llover en fin de semana, el clima ha decidido regalarnos un chubasco aislado de intensidad media y ha cubierto de charcos la ciudad, igual que cuando eramos niños.

Pero hoy, a diferéncia de entonces, nuestra madre no nos ha equipado con unas superbotas y un paraguas de colores y las reglas del juego han cambiado.

Ahora el objetivo es conseguir llegar al destino con los pies secos esquivando los charcos más grandes del mundo entero, buscando el mejor camino para llegar sin darle motivos a mamá para reñirnos demasiado.

Sea con superbotas o con zapatitos, los charcos siempre proporcionan un ratito de tonta diversión urbana que recordamos con especial cariño para siempre.

Porque hoy, ¡llueve en la ciudad!

Domingo

Hoy es domingo: día de sofá, mando a distáncia y pijama.

Porque los domingos, el tiempo no deberia existir.

Páginas en blanco

Un libro en blanco no es una história por escribir, una vida que contar o una obligación con la que hay que cumplir.
Es un sin fin de posibilidades reales, de hacer aquello que te gusta, que te apetece, de escribir tu propia historia. O quizás prefieras dibujarla; es tu vida, tu elección. ¡Incluso mezclar estilos!

Es tu vida, disfrútala, úsala, escríbela, bórrala, cámbiala, dibújala, cuéntala, compártela, pero sobretodo que no te puedas arrepentir de aquéllo que no intentaste.

Curiosamente inspirado por el siguiente libro en blanco. Disfrutádlo.

Noteboek from Evelien Lohbeck on Vimeo.

No sé

Sintiendo lo que siento
me siento vacío por dentro.
No sé que tengo
no sé que soy,
no sé que quiero,
no sé que me dan.

Algo debo ofrecer,
pero no se por qué optar.
No sé que tengo,
no sé que dar.

Desenpolvando

Somos lo que fuimos de niños. Como niños fuimos por lo que jugamos. Aquellos juguetes rotos, perdidos, nuevos, olvidados, deseados. Ésos juguetes que una vez lo fueron todo para nosotros, y a la vez, fueron nosotros y fuimos ellos, desaparecen de nuestra vida y no los echamos en falta.

Tardes de domingo, veranos, inviernos, con el suelo invadido de todo tipo de cosas, cajas, juguetes, coches, piezas, muñecos, incluso objetos diversos que no se pensaron como juguete. Todo es parte de una nueva realidad, un mundo paralelo, fantástico o real propio, único, especial. Un mundo que de noche dormía como tú, y por las tardes renacía renovado, igual pero diferente. Cada día era nuevo.

Pero un día, de repente crecimos, empezamos a necesitar espacio y esos juguetes imprescindibles van subiendo centímetros en los estantes hasta llegar a lo más alto, que en éste caso, no es ningún triunfo.
Llegan arriba, des de donde ven pasar nuestra vida, añorando tiempos mejores. No están rotos, no les faltan piezas, complementos o partes móviles, las pilas están en plena forma; que ocurre? Simplemente, fueron aparentemente olvidados.

Cuando ya están del todo cubiertos por el polvo del tiempo y el olvido un día, debes sacarlos de su apartado rincón, y aparece. Todos aquellos recuerdos fantásticos del niño que un día fuiste y que sigue en plena forma en tu interior aparecen, los miras con cariño, los proteges, no permites que nadie más que tu los mueva, te debes a ellos, sientes que nadie mejor que tu los protegerá.

Al verlos de nuevo recuerdas ésas historias, esos días sólo, con familia, con amigos. Y te das cuenta de todo lo que has vivido, y quizás gracias a ésas cajas polvorientas que miras con cariño y nostalgia.

Tu mente ya no está aquí, ahora, en el cuerpo de un adulto, o un adolescente sujetando unas viejas cajas. Vuelves a estar tirado en el suelo, mucho tiempo atrás, jugando a mil y una historias que aun recuerdas.


Esbozas una sonrisa y una lágrima cae sin que quieras detenerla.

Bucle infinito

Parecer

Intuir

Creer

Saber

Confiar

Equivocarse.

Y aun así, seguir creyendo para poder volver a equivocarse

Sensacions, camins

Fa dies que dec alguna cosa al blog, a tothom, a ningú de fet, només a mi mateix.

Melancolia, realisme, pessimisme. il·lusió, positivisme, esperança.

Sensacions enfrontades però simultànies.

M'hauria d'enfadar, però no surt de mi, no em puc enfadar, no per això. La meva reacció és diferent, és apàtica, desinflada, potser depressiva.


No sé com prendre'm el camí que ara em toca recorrer, ni tan sols sé cap a on va, o si hi ha camí, o si circula en cercles. Crec que fa pujada, i s'allunya del camí que volia seguir, per molt que intenti atrapar-lo, no hi ha res a fer, no depèn de mi.

Els camins tenen vida pròpia i ja ha decidit.

Reflexión profunda

No bostezo;
oxigeno mi cerebro para poder prestar más atención.

Nubes

El cielo se cubre de nubes, pero no son nubes de ésas esporádicas y esponjosas o de las negras y amenazantes. Son nubes inciertas, de mal día de otoño: blancas, brillantes, indistinguibles. Difuminan la luz del Sol, lo ocultan, bloquean sus rayos de esperanza, pero nos dejan su luz, como indicando que quizás no todo está perdido, aunque la esperanza se desvanezca como los rayos que bloquean.

Ocultándome ésos rayos de luz, la vida insiste en mostrarme otra vez la cruda realidad, aquélla que prefiero ignorar creyendo que todo puede ser mejor, más fácil, espontáneo. Posiblemente busco un imposible en la vía que elegí, nadie lo sabe. Pero sigo confiando en ello, espero algún día cercano poder decir a nadie, a alguien, o a todos, que he conseguido cambiar mi mundo, aunque sea solo un poquito.


No sé si pierdo, no sé si gano. Quizás lo estamos perdiendo todo pero nadie se ha dado cuenta. O quizás estamos ganando todos pero no me he dado cuenta...

Esperes

És dissabte, espero. Una trucada, espero. Una nova trucada...

Llueve

El cielo está triste, hace horas que no deja de llorar, y llueve.

Quizás no está triste y llora de alegría por algún hecho que desconocemos. Quien sabe que le apena? El mundo no es gran cosa, pero tampoco está peor que la semana pasada, o la anterior, y lucía el Sol.

De todas maneras, no quiero que deje de llover. No porqué mi espíritu esté triste, gris y melancólico como son los días de lluvia, no. Quiero poder pasear a la sombra de un paraguas, con el cobijo de las nubes, y el ruido de las gotas caer sobre la tersa tela.

Quiero, que no deje de llover en la ciudad.

Vaig a cegues

El camí és llarg, ample, ple de sorpreses per descobrir, revolts inesperats, mil desviaments, conseqüències per valorar.

Tot és nou...

Escrit en un SMS en una lluita entre la son i la inspiració; va guanyar la son.

Hoy puede ser un buen día!

Un dia te levantas y dices: "Hoy será un buen dia"

Como lo sabes? Apenas has salido de la cama, ni siquiera sabes el tiempo que hace fuera. Pero da igual, sabes que será un dia genial.

Piensas y dices: "El trabajo de ayer me salió redondo. Soy el mejor", y ya eso como que te llena el espíritu, saber que has superado algo. 

Te vistes acorde a tu estado de ánimo, eligiendo aquella ropa que más te gusta, que mejor te sienta, que te hace sentir especial y diferente, porque hoy te sientes diferente.

Vas al trabajo, a estudiar, a tus quéhaceres con la moral por las nubes, nada puede ir mal, y realmente, nada va mal, todo te sale a pedir de boca.

Sales por la tarde con tus amigos, tus amigas, con gente en general y se convierte en una de esas tardes relax en las que te lo pasas bien, estás bien sin hacer mucho o nada. Paseas, ries, hablas, y la tarde se alarga en noche. 

Una noche que empieza con cena, risas, fotos, conversaciones diversas. Continuais en la terraza del bar de las buenas ocasiones, ése diferente, con bebidas diferentes (y porqué no, con precios.. mmm diferentes).

Dais un paseo, unas fotos mas, y os da por mirar al cielo, nublado, estrellado, con una minúscula luna con forma de tímida sonrisa, y así pasan las horas, sin más, hasta que toca ir a casa.

Un dia redondo, sin duda, en el que no falta nada, no sobra nada, y sobretodo, todo ha valido la pena, porque...

Hoy ha sido un buen día!

Tonto

Me siento tonto, idiota al hablar.

No me salen las palabras. No se si al pensarlas o al decirlas, pero unas con otras, luchan por ser las primeras en llegar, y yo lo sufro pareciendo idiota primero, y lo sufro al pensarlo después.

No sé porque, se me nubla la consciencia, se me cubren los pensamientos, nada de lo que digo corresponde a lo que pienso. 

Pienso en palabras coherentes, en frases con sentido, en cosas por decir. 

Digo palabras balbuceadas, frases inconexas, cosas que no acabo de explicar ni entender.

Me siento inutil, incapaz de saber que decir, contar. Quizás por querer escuchar algo que es lo contrario a lo que escucho. Quizás porque en mi cabeza hay mil cosas que no se quieren parecer a lo que oigo. Quizás.. quizás porque la realidad sigue cabezonada en ser cruel, o asi me lo parece.

Aunque creo que, pensandolo bien, lo que pasa es que soy un impaciente.

No busco, no espero

No dejo de pensar que no quiero pensar, complicarme, darle vueltas y por ello actúo, digo, soy.

Sólo quiero poder aprovechar los momentos que nos han sido dados: fortuitos, provocados, buscados, espontáneos.

No se que busco, no sé que espero. No espero respuestas, ni siquiera preguntas sin respuesta. 

Sé lo que quiero, deseo, anhelo. Anhelo que algún día, pronto, lejos, algo pequeño, insignificante, tenga lugar aqui, allí, en algun rincón por descubrir.

Nota: No sabia quin titol posar... 

Lento de reacciones

UI podria haver dicho...
UI porque he hecho éso? podria haver estado quietecito..
UI porque no habré hecho...?

Tengo la sensación de no saber llenar esos huecos de silencio en la conversación, de hacer pasar los segundos, los pasos, los minutos hasta volverse incomodos, y mirar el reloj. Porque no soy capaz de reaccionar, de contar, de preguntar, de reir, de hacer, d decir? Me bloqueo, me bloqueas, se bloquea.

Luego es recordar la tarde, los momentos, las palabras, los silencios y pensar: porqué no he dicho...? Porqué no he preguntado...? Hubiera estado bien...
Porqué.. porqué porqué.

Ésa palabra da vueltas infinitas en mi cabeza al volver. Porque aunque mi cuerpo vuelve, mi mente sigue ahi, en alguna parte, frente a una escalera, la misma escalera, rodeada de gente, indiferente, intentando decir, intentando sentir, intentando vivir, sin darse cuenta que ya pasó, sin darse cuenta que reaccionó tarde.

Porque haria mil cosas, diria dos mil, contaria tres mil, pero para todas, llego tarde, cuando ya no hay solución, ya no estás. Esperando al próximo dia aunque pensando que para entonces, ya perecieron, ya no tienen sentido, hay que reaccionar de nuevo, esta vez, a la hora?.

Tarde? Nunca lo es, aunque a veces, para reaccionar, sí.

Todos diferentes, todos unidos

En una época en la que todo el mundo es diferente, todos quieren hacer notar que son diferentes, en que ciertos grupos quieren hacer distinciones entre la gente: blancos, negros, asiaticos, ricos, pobres, hombres, mujeres, heterosexuales, homosexuales, transexuales, de izquierdas, de derechas, hippies, pijos, punks,... y muchas otras distinciones diversas y posibles, aun hay algun punto de contacto, algo que los une a todos, sin distinciones.

Alguien me dijo hace un tiempo que lo más bonito del futbol es que por algo más de un par de horas, mucha gente socialmente alejada, que no tiene nada en común y que seguramente jamás soportarian más de unos segundos juntos, durante esas dos horas, estan unidos, haciendo lo mismo, disfrutando (o sufriendo) con exactamente lo mismo: el futbol.

Éso es, creo yo, lo más bonito del futbol, a veces, muchas, por desgracia, lo único bonito.

Hasta ayer, lo sabia, sabia que era asi, lo havia visto; hoy lo he vivido: una tarde cualquiera, en un bar que no es cualquiera, buenos amigos y amigas, para qué más. AH! y el futbol puesto uniendo en uno solo todas las personas del bar, mis amigos, yo, los de la mesa de al lado, incluso los que se movian y tapavan el televisor: todos unidos por la misma causa: pasar un buen par de horas viendo un partido.

No es eso lo bonito del deporte? Porque hay gente que insiste en ver rivalidades donde en realidad no las hay? Disfrutemos de la eséncia, no nos quedemos en quién gana, pierde o hace nosequé a nosequién, que solo es para pasarlo bien durante un rato.

una imatge, una sensació

mil paraules, dos mil pensaments, tres mil llocs (o potser només son quatre paraules, un grapat de pensaments i mitja dotzena de llocs sense atractiu)

son els que em rodejen, lluiten per ser la paraula dita, el pensament expressat, l'indret visitat. Cap d'ells, però, pot desbancar una imatge, i una sensació.

És curiós com allò que sembla insignificant, potser involuntari, de sobte en el propi imaginari agafa tot un sentit d'esperança, il·lusió, d'importància fins i tot. Mentrestant, unes poques paraules m'amarren fort de peus a terra, perquè la vida no és més que això, realitat pura, sense cap mena de ciència ni ficció.

Una realitat entestada en dir-me que la vida no es com la veig, la penso, la sento i l'escolto, no; s'entesta a fer-me creure, veure, pensar, sentir i escoltar-la d'una altra manera, totalment diferent, més "cruel", més "real", en definitiva, més dura.

Però sé, no sé com però vull creure-ho, que res és dur, dificil, impossible com sembla. L'esperança és l'últim refugi quan no tens res i el temps és tot el que resta per viure. Perquè a la vida no es perd mai, el premi més petit és l'experiència.


Si més no, podria ser com un dimarts a mitja tarda...

Incógnitas

Que pasará por tu desconocida cabeza?
Que pensamientos surcan los aún por descubrir caminos de tu mente?
Que sueños son los que invaden tu descanso para luego persistir en tu recuerdo?

Por ser joven

Por ser joven no tienes derecho a opinar
por ser joven no tienes derecho a hablar
Por ser joven no tienes derecho a discutir
Por ser joven no tienes derecho a sugerir
por ser joven no tienes derecho a decir
por ser joven no tienes derecho a protestar
no tienes derecho a gritar
no tienes derecho a ponerte serio,
no tienes derecho a ponerte en alerta,
no tienes derecho a que te respeten,
no tienes derecho a ser escuchado.

Por ser joven no tienes derecho; sólo la maldita obligación de aguantar sin rechistar que todos aquellos que se consideran "adultos" (o simplemente, personas con más años que tu) te pisoteen, te manden callar, te insulten, no te dejen hablar, te falten al respeto y tergiversen tus palabras: ése es el único derecho que tienes, por ser joven.


Se lo dedico a todas aquellas personas que se piensan que no mereces nada y que no eres nada por el simple hecho de ser joven. Sí, a tí te lo digo, y sin tus modales chulescos y casi violentos.

Temps d'espera

El temps és infinit quan esperes.

Més infinit es torna quan no saps què esperes en realitat.

A mi, me da igual

Hace frio en la ciudad pero me da igual.
Las estrellas brillan.. por su auséncia, pero no me importa.
La ventana molesta tanto abierta como cerrada, pero me es indiferente.

No tengo nada que hacer,... desde hace 3 dias; pero y a mi que?
No tengo sueño, pero no me preocupa.
Me aburro, puedo vivir con ello.
No tendre vacaciones de relax, Y?

Tengo un mail, no necesito más.

A veces, las pequeñas cosas sin importáncia son las más grandes e importantes.

Todo verano llega a su fin

Hoy ya no hace calor, amenaza lluvia, y nuestro Astro Rey brilla por su ausencia en el lugar.
Parece que el verano se acaba y con ello, todo lo vivido éstos últimos meses pasa a ser un recuerdo, una cuerda a la que agarrarse cuando la vida se hunde en la monotonía y el hastío de la rutina.

Un verano largo (aunque climatológicamente corto) que ha sido más que un verano, un antes y un después. Un verano lleno de gentes, lugares, hechos, charlas, divagaciones y paseos que merecen permanecer siempre en la memoria de todos nosotros.

Tiempo que pasa, que se consume con el paso del calendario. De todos ésos lugares, hechos, charlas, divagaciones y paseos, ya dejados atrás en las cenizas del tiempo, sólo quedan el recuerdo y las fotografías.

Fotografías admiradas con nostalgia, aunque, a su vez, con la alegría de saber que no es un verano de ésos de antaño en los que no volvías a ver a ésos amigos del alma, pues ahora, todo es diferente.

Ésa gente, que ni se olvida ni queda atrás, que nos hemos acompañado, aveces en cuerpo, a veces en alma.

A vosotros, a todos aquellos que habéis hecho posible que éste sea uno de ésos veranos únicos, especiales, que se recuerdan para siempre. A vosotros, que tenéis un rinconcito en mi.



Ver mapa más grande

Curiositat, pensaments, estrelles

No sé que em passa, no sé què és, però en vull saber més.

No deixo de pensar en.. en tot. Mil pensaments, moments, indrets, idees,.. flueixen caòticament per la meva ment sense descans. No em deixen pensar, no em deixen viure, no em permeten dormir.

No deixo de pensar-hi, no paro de recordar-ho, no vull oblidar res.

En vull més, diferents, iguals, nous. Vull un dia sense núvols, vull un dia sense lluna, vull una nit plena d'estrelles, vull quedar-me pensatiu a plena nit.


Ningú va dir que arribar al present fós fàcil però no sé si sabré sobreviure-hi; sempre tindré quinze anys.

Alhora penso que potser estic fugint endavant sense moure'm d'on sóc i m'espanta...


PD: Em passen tantes coses, idees, frases, paraules pel cap, que no puc controlar-les ni ordenar-les. I de pas, no puc dormir...

Cal poca cosa

Diuen que cal poca cosa per passar-ho bé, i realment, és veritat.
Bona companyia, metal que no és metal de fons, i la immensitat de la nit.

Quan existeixes en bona companyia no cal més.

Bé, de vegades un planisferi és útil...
No sé que em passa, no sé què és, però sé que en vull saber més.

Abandonando el falso presente

Llega un dia, en el transcurso de ése presente que creiste crear a continuación de tu pasado, en el que te das cuenta que no creaste un presente, sino que continuaste con el pasado.

Llega un dia, en el transcurso de éste presente que creiste crear a continuación de tu psado, en que abres los ojos, y te das cuenta, así, sin más, que ése falso presente en que vivias ha pasado, sin más, de repente, sin previo aviso. Y además de éso, sabes como es el presente de verdad, en el que tu y sólo tu gobiernas todo lo que sucede, lo que piensas, lo que haces.

Tu presente está aquí, no hace falta que te espere, estás preparado; es el momento y podrás llegar a todo lo que desees.

Ahora sí, eres capaz de todo.

Desconocidos

Quien soy? quien eres? quienes somos?
No lo se, a veces me sorprendo, no me conozco; no se quien eres, no te conozco. Somos seres anónimos, personas desconocidas, pobladores del mundo.

Sólo sé que corren fuertes vientos de tormenta...
Vientos de cambio, que no dejan nada indiferente y todo lo hacen volar y cambiar de lugar...

Enyorança

A tots aquells que han canviat de cami:

Us trobo a faltar, espero que algun dia, tornem a trobar-nos i saber què va fer que escollissim no tornar-nos a trobar.

La vida en un suspiro

La vida, que gran cosa. Nos permite ser nosotros, ser otros, ser todos, ser un don nadie.
Estar aqui, estar alli, no estar, estar en todas partes.. la vida te lo permite todo.

Pero a veces, un cúmulo de casualidades, hechos, circunstancias, estar allí donde el destino te designó, hace que simplemente te desvanezcas, como los trazos que borra incesantemente el pequeño que aprende a escribir, aunque ésta vez, te borra para escribir el final.

En recuerdo a todos los que no podrán continuar escribiendo sus trazos, debemos todos disfrutar de la vida, que el destino es implacable, y a veces, rápido, muy rápido, quizás demasiado...

La fragilitat del segle XXI

Mentre responia al comentari d'en MrBlonde sobre la vida analògica a l'entrada anterior m'he quedat sense connexió a internet, però no me n'he adonat fins que el missatge s'havia perdut per sempre.

De fet, m'he quedat sense llum, cosa que no he detectat de bon principi ja que ja estava les fosques.

Donat que ja és tard i no tinc son ni internet, he pensat que potser podria respondre un mail pendent, però he caigut en què els missatges es descarreguen d'internet al moment de llegir-los... i per tant no puc situar-me per respondre.

Així que he tornat a pensar en la vida analògica que postulava MrBlonde.

Com a nota diré que la llum va fent pujades de un o dos segons, amb el que s'engega l'equip hifi, el telefon inalambric, la nevera, l'aquari, el despertador i un munt més de dispositius electrics i electrònics que no arribo a veure o sentir: tots alhora i amb un so estrident i caracteristic. So o bé soroll que fa recordar encara més que no tinc corrent elèctrica, en una urbe del primer/segon món industrialitzat d'una societat urbana occidental del segle XXI.

Fa uns anys, quan la vida era més analògica, crec que en realitat, érem més feliços, en el sentit que erem menys dependents de quelcom tan fràgil i per tant que fallés no ens afectava.

En aquell llavors, que no fa tants anys (10? 15?), la tecnologia estava ja present a les nostres vides: usavem i abusavem de televisor, video, canals de pagament, els més pioners DVD, equip de musica amb radio, cd, casset, discmans, walkmans, algun telefon mobil, ordinadors (fix i sobretaula), connexió a internet (fins i tot banda ampla)... De fet, podriem dir que la tecnologia era gairebé la mateixa que ara, no ha cambiat tant en essència.

Llavors, que estic dient que erem menys dependents? El que ha canviat és la relació amb la tecnologia, que és el que ens fa dependents.

Fa anys, ens relacionavem amb la tecnologia de forma puntual i independent, sense integrar-ho a la nostra vida diaria. Ara utilitzavem el mòbil, ara veiem un dvd, ara escoltem musica amb el discman, ara treballem al ordinador, ara busquem una cosa a internet... res relacionat. Si falla una tecnologia amb la resta no passa res, podem seguir fent la nostra vida amb força normalitat.

Ara en canvi, el model ha cambiat, i encara està canviant.

Pots estar al sofa, connectat a internet amb un programa mig inutil a la tele que estàs rebent per internet, mentre obtens nova musica online i escrius un document per la feina amb 3 companys alhora per internet; de pas, en un moment li recordes amb el mòbil a un amic que el sopar d'avui és a les 21 enlloc de les 20.30.

Acaba de tornar la llum. he estat uns 40 minuts sense llum

A l'exemple hi ha 4 factors diferents: televisió, feina, oci-música i societat-amics, tot alhora amb factor comú a tots ells, tret de la electricitat: internet, i ara el treiem. Només podem dir-li al nostre amic que el sopar és mitja hora més tard.
La tecnologia ha quedat totalment relacionada: televisió, música, feina, i no hi ha escapatòria, no hi ha plà B.

Potser tenim música al reproductor MP3...
Potser fan alguna cosa a la tele "normal"...
Però, i la feina? Què fem amb el document col·laboratiu que estavem redactant? No podem realitzar la nostra tasca principal, ens falta el pilar més bàsic de la tecnologia, podirem sacrificar la resta, però seguim sense poder acabar el document.

La integració de la tecnologia a les nostres vides ens ha permès compaginar tres coses que no eren possibles de compaginar fins que no hem integrat tots els usos de la tecnologia entre ells:
col·laboració, distància i comoditat.

Un altre cas és resoldre dubtes inútils, però urgents per la curiositat humana. Amb internet, en uns segons obtens la resposta i satisfàs la curiositat, i potser quedes com el rei del moment per saber la resposta.
Però que fas, quan internet no està disponible? Potser pots consultar la vella enciclopèdia catalana, la Espasa-Calpe o la guia michelin a veure si hi ha sort...

Internet ens ha permès unir moltes tecnologies que fins fa poc ni sabiem que podien relacionar-se però ens ha tornat molt fràgils, massa digitals, massa dependents. No crec que sigui dolent ni perillós, però si és un punt massa critic si falla i cal tenir un plà B, igual que teim pla B quan marxa la llum.

De fet, que se'n vagi la lum si vol, però que ens deixi internet aquí siusplau.

Escrit tard en una nit d'insomni, foscor i aïllament tecnològic.
PD: és molt més llarg del que m'agradaria...

Noves tecnologies, noves maneres d'equivocar-se

Fa uns anys, les confusions eren el pa de cada dia:Papers amb informació incorrecta, adreces mal escrites, telefons mal donats expressament o involuntariament,...
Fins fa uns anys, era habitual rebre trucades de desconeguts que creuen que truquen on no truquen. Encara fa més anys, possiblement es rebien cartes personals (per correu postal) que no anaven dirigides en realitat a la teva adreça.
Actualment, però, aquesta costum s'ha perdut força:La gent ja no envia cartes per correu i els números els memoritzen al telèfon mòbil i els donen a base de trucades perdudes, pel que les trucades equivocades disminueixen molt i ja és un tipus de trucada en desús.
Ara és més habitual tenir trucades errònies de persones conegudes que s'han equivocat al seleccionar el número a la agenda. Coses que passen.
Però avui he descobert una nova via en el món de les equivocacions:He rebut un correu electrònic equivocat.Era un text llarg (4 pàgines de text), personal, quasi intim, d'una persona que no conec dirigit a una altra persona que tampoc conec, i que pel que imagino de la història diria que com a minim tenen 10 anys més i no ho ha passat gens bé escribint el text.

Quines coses té la vida. Em respondrà aquesta persona?

Escrit el 13 d'agost de 2008
PD: Em va respondre demanant disculpes per l'equivocació, i mostrant-se avergonyida perque era un missatge força intim.
Coses de la vida.

AH! En mi casa jugamos así!

Requisits:
- Una baralla del UNO (UNO, UNO Splash, UNO Master, UNO Attack, UNO Dados).
- Un grup de gent diversa, contra més millor. mínim 2 persones.
- una superficie aproximadament plana per deixar les cartes, suficient per poder estar tots al voltant.

Normes del joc:
En teoria les oficials, adjuntes al joc.

Inici del joc:
Es reparteixen N cartes (7, segons la normativa oficial) a cada participant, i se'n deixa una descoberta al centre: ha de ser una carta numèrica corrent.

Evolució del joc:
Tirades múltiples:

• Un jugador té a la seva mà, 2 cartes del mateix color i número o "poder" i les tira de cop, enlloc de seguir la normativa de tirar només una carta cada cop.
• El següent jugador crida indignat: "Ha tirat dos cartes alhora!!!! TRAMPÓS!!"
• Llavors rep: "AAH! En mi casa jugamos así!"

Acumulació de Roba X:

• Un jugador llença un comodí del tipus "Roba X cartas" (X = +2, +4 segons la carta. Uno Splash incorpora les +1 i +2 "Roban Todos Menos Tu").
• El següent jugador, enlloc de robar les cartes que li corresponen, contraataca llençant una carta +2 o +4 i no roba res, passa al següent jugador.
• Aquest jugador, alucina i diu: "Trampós!!!". Al que rep per resposta: "AAH! En mi casa jugamos así!".

En condicions de baixa il·luminació:
Com no sempre es pot jugar al UNO en una zona perfectament il·luminada, un grup de jugadors del UNO van crear el concepte Bezúl, pel qual, el UNO passa a tenir 3 colors enlloc de 4:
- Groc
- Vermell
- Bezul
el color bezul té el doble de cartes que els altres colors, ja que agrupa tant les cartes verdes com les blaves, que no son fàcils de distinguir quan hi ha poca llum.

AAAH! En mi casa jugamos así!


Cada vegada que es descobreixen i es creen noves normes, s'explica la normativa no oficial que s'ha aplicat, i s'arriba a un acord d'aplicació amb els que desconeixien aquesta norma del joc.


Després d'aquest manual d'instruccions bé la seva explicació, que és ben senzilla:

Les normes del joc estan per trencar-se i adaptar-se per tal que el joc sigui el més divertit possible.

Quines normes apliqueu i coneixeu per fer el joc més divertit?

Per cert, algú juga al UNO amb puntuacions tal com diu la normativa oficial?

El Mundo

Me siento limitado en un mundo tan grande.
Mis alas son demasiado pequeñas
para llegar a todas partes;
y en su intento de abarcar,
no me dejan avanzar.
Avanzar hacia el futuro,
avanzar hacia el deseo.

Deseo contenido, a veces en pequeñas muestras de ilusión, a veces en pequeñas perlas de sudor. Otras en cambio, más dolorosas, en pequeñas lágrimas que intentan escapar de su prisión.

Deseo expresado, enérgico, explosivo. Locuras, acciones, intenciones, palabras, valentía. Todos lo conocen, muchos lo saben, algunos lo comparten, pero no todos lo comprenden y el deseo se contiene, en silencio, en pequeños frascos de ilusión.

Ilusiones rotas, por éste duro mundo. Ilusiones llenas de expectativas fingidas, confundidas, irreales. Sensaciones realistas que son meras ilusiones. Deseos traicioneros, contradictorios, de difusas aunque buenas intenciones.

Ilusiones conseguidas, deseos realizados, logros completados. que son reemplazados por nuevas ilusiones.

Ilusiones por venir, por ir, por crear destruir. Ilusiones que tiran de nosotros y nos hacen como somos. Ilusiones que nos enseñan hacia donde queremos ir: el camino es cosa nuestra, encontrar ése camino hacia la ilusión es lo que hacemos en éste mundo.

Mundo de deseos
Mundo de ilusiones
Mundo de pasiones.

Grandes pasiones, pasiones de una vida, pasiones compartidas. Éstas, se realimentan de las pasiones propias y ajenas, publicamente crecidas, mostradas, reconocidas. Pasiones privadas, secretas ocultas u olvidadas; guardadas en lo mas profundo, para que no osen escapar, que pudieran traicionarnos, herirnos o engañarnos, compartidas con aquellos que las valoran, que nos valoran, que valoramos. Pasiones que nos mueven, nos impulsan, nos acogen cuando todo parece girarse. Pasiones que nos vuelven a la realidad cuando todo avanza sin control, sin fin y a toda prisa: pasiones que ayudan a entender éste mundo tan complejo lleno de secretos, oposiciones, sentimientos, gestos.

Gestos voluntarios, necesarios, obligados. Gestos que hablan por si mismos. Gestos involuntarios, que hablan más de lo que callas, gestos que callas para que no hablen más de lo que callas. Gestos que deseas, y no deben ser. Gestos que no deben ser, y son. Gestos que deseas que sean, y no son. Gestos de ilusion, gestos sin intención.

Intención que lo es todo. Intenciones buenas, intenciones malas, intenciones que no son.

Nada es lo que parece aunque todo intenta parecer.


Escrit el 18 de juliol

PD: Mi intención de escribir, mi inspiración, no dura más de media hora.

Sóc petit...

Sóc petit i de lletra no en sé gaire, deiem de petits.
Molts anys després, encara crec que sóc petit i de lletra segueixo sense saber-ne massa.
M'agrada escoltar algú que parla entusiasmat, que podria estar-hi hores parlant-ne, de la seva petita passió, tot i que potser d'exercici oblidada. Una passió que ve de lluny, de quan era petit o petita i de lletra n'aprenia.
Coneixement, records, moments, perquès, analisis, comentaris, sensacions.. tot això i molt més es mescla curosament a les seves paraules; res és envà, tot sembla tenir un raonament darrere, fundat, pensat, ordenat, que es transmet amb naturalitat però amb l'entusiasme que genera parlar d'allò que t'agrada, apassiona, però que de vegades no sembla ser comprès.

Admiro aquesta capacitat, aquesta passió, aquesta cultura i capacitat per mostrar-la i fer mostrar interès. L'envejo, de fet.

Escoltar atentament, mirar, preguntar, comentar, relacionar; em fa veure que encara sóc petit i de lletra n'he d'aprendre.

Crec

Crec que no sé res: quin camí, què decidir, què pensar, què fer o què dir.

Només sé que crec, però no sé el què.

Soy asi!

Bailé y canté en el metro. Soy así! Que más dá! Lo que digan! Los demás!

Let the music take control.

Sant Joan

Raro
Bien
No sé
Starbuck's
Noche
Dia
Lunes?
Martes?

Gràcies

Cambio

En resposta a l'Àfrika Winslet:
Dudas, abismos, pensamientos sin control. Sonrisas pasadas, dudas presentes, miedos, dudas y sonrisas futuros se entrelazan sin control, en el corazon camino de la mente.

La vida cambia, los dias cambian, todo cambia. Un segundo te cambia la vida, un instante te cambia la existencia, el siguiente segundo, instante, momento te la vuelve a cambiar.

La vida es cambio, novedad, duda, miedo.


El mañana siempre existe, aunque no sabemos cuán habrá cambiado respecto el ahora, y eso, da miedo, pero el miedo debe ayudarnos a tirar hacia adelante aunque sólo sea para huir de él

Complicaciones

La vida ya es suficientemente complicada intentando vivir simplemente; no la compliquemos más.

Camins

La vida és un llarg camí ple de bifurcacions: camins resplandents excessivament atractius, camins que simplement no porten enlloc; d'altres tenen un paisatge bonic de fons però el camí en sí és erm i sense vida; un altre via té una entrada realment cuidada, que convida a seguir, però si conlntinues t'adones que aquella entrada no tenia res a veure amb el camí que t'has trobat. Tot i això, també hi ha unes bifurcacions petites pero reiterades, gairebé ignorades, que no criden l'atenció, potser ni conviden a entrar, però resulten ser força satisfactories, interessants, espiritualment tranqulitzadors i fins i tot.

Aquests camins, tots tenen un final, on tornem al gran camí de la vida amb noves experiències i records per trobar noves desviacions, noves oportunitats, noves necessitats.

Ja sé quin camí agafar, i tu?

Espontaneitat

Normalment, les festes i sortides amb amics que un recorda millor són aquelles que són fruit de la total improvització.

No sé encara a quin dia visc, ni si és de dia o és de nit, però m'ho he passat molt bé, que era la única cosa obligatòria de la nit, al cap i a la fi.

Solo no puedes...

Sólo no puedes, pero con amigos sí

Crit de guerra del Podcast: "Las cosas curiosas".

No sé què escriure...

Estic en crisi mental.

No sé que escriure, la meva inspiració està bloquejada, tinc por al quadre en blanc, a crear noves coses.

Potser la meva vida interior no és tan tormentosa i per això no flueixen els pensaments en forma d'idees, qui sap, quan m'acostumi tornaré a escriure, a plasmar idees, pensaments, sentiments. 

Escriure  és quelcom que s'ha de fer i no pot perdre's un cop es comença, encara que no es sigui regular en fer-ho, és un bon exercici per mantenir sa el cap.

Sant Jordi

Avui és Sant Jordi, un dia d'amistat i amor a Catalunya i de cultura arreu del món.
Tothom va amb llibres i roses a les mans. Arreu veus gent venent roses a 3, 5, 6, "dos por cinco leuros jefe", algunes ben maques, d'altres que semblen de l'any passat, roses, blaves, grogues, blanques, taronjes, violetes, negres, multicolors (si, existeixen), vermelles, engalanades, amb un plàstic, amb paper d'alumini, sense res, en capsa, en gerro.... mil combinacions per simbolitzar el mateix:
Amor i amistat d'un home a una dona, d'un fill a la mare, d'un germà a una germana, d'un adolescent timid a la seva primera novia, .... moltes situacions però totes amb l'amor, el detall i l'amistat com a nexe comú.

L'altre gran protagonista del dia és el llibre, sens dubte. Llegir no sé si es llegeixen, però avui es venen llibres, es regalen llibres, es canvien llibres però sobretot, el que distingeix el dia de Sant Jordi de la resta de dies i només passa un dia l'any, quasi tots els escriptors del moment signen llibres al gran públic.

Un altre factor que diferencia els llibres de Sant Jordi de la resta és que tothom recorda "el llibre de Sant Jordi". Veus algú llegint li preguntes que llegeixes i et diu o bé un llibre qualsevol o bé "el llibre que em van regalar per Sant Jordi". Encara que no té cap senyal en especial la majoria de vegades, el dia que va ser regalat li dóna un simbolisme especial, aquell llibre és únic i especial.

Avui sens dubte, crec que és un dels dies laborables més bonics de tot l'any. Roses i llibres, i amb això és feliç molta gent, avui.

Yo quiero marcha marcha!

Moltes felicitats!!

Felicitats danielillu!!!

El millor de fer anys sempre són els pastissos d'aniversari, de xocolata xocolatejada, siusplau!

Vicis

El meu últim vici:
Coco, normal i xocolata negra.

El millor, sens dubte: coco.

Incertesa

Tinc tot de pensaments donant volts pel meu cap de forma desordenada, apretada i decontrolada, en general que tenia necessitat de plasmar, d'ordenar però no ho he aconseguit d'una forma prou clara fins i tot per mi, aixi que el que se m'ha ocorregut ha estat dibuixar la meva incertesa. No sóc un gran artista, de fet, sóc un pèssim artista, sobretot pèssim dibuixant i pèssim pintor, però crec que s'entendrà prou bé.
Què he de fer? Quin "estil de vida" he de seguir? El d'abans? el d'ara? buscar nous i millors estils i formes de viure?

Intencions

Tinc bones intencions però es queden en intencions;

Avui però, una d'elles ha passat a ser un fet i em sento millor.

Salut i vida

Porto un temps indeterminat en un estat similar a les vacances i, curiosament, no em sento millor, ja que no tinc temps per quasi res més que desordenar encara més el meu cicle biològic; crec que desaprofito molt el temps, massa. Ahir era la una, i 5 minuts més tard eren la 1.45 de la matinada, i no havia fet RES de RES: mirar fixament la pantalla sense cap finalitat.

Algo bo he tret d'aquest període. Vaig trobar una oferta de feina que creia interessant, vaig anar a la entrevista tècnica i a la de relacions humanes fa 15 dies, i bé: dilluns començo a treballar! Ja veurem a veure que tal.

Tot i això, ara mateix estic força malament ja que divendres van treure'm dos queixals del seny que tenia pendents des de setembre de 2006 (quan em van treure els dos de la esquerra). Porto molt malament això de no poder menjar i no sé si és autosuggestió o què, però crec que aquesta setmana per la tele tot el menjar que apareix és tremendament apetitós. Avui és el dia que més "seriosament" he sopat i era un frankfurt tallat co si fós fuet. La resta de dies era pa bimbo a bocinets i formatge :( això no és vida!! Almenys no estic quasi inflat, el morat ja té un to groguenc força curiós i puc mantenir converses curtes i poc efusives. Però no puc obrir la boca, amb esforç una cullera de postre per menjar un petitsuisse gegant (que m'acaba fent mal la ferida per l'esforç d'obrir la boca).

Espero a més, que a mesura que torni la rutina em torni la inspiració i pugui fer posts curts i efusius com alguns dels anteriors, dels quals n'estic orgullós que hagin sortit de la meva inspiració.

Salut amics!

Estats d'ànim, atrapat pel temps

Després de uns mesos força carregats, en el que les emocions i el benestar personal passaven a un pla més secundari, puc declarar-me en vacances.

Ara però, tota la càrrega persnal més o menys continguda ataca de cop i trenca esquemes, pensaments, intencions i alhora, t'enfronta a la realitat.

Una realitat que no és marró, ni és verd esperança com l'havia vist, ni de cap altre color; realitat al natural, amb tons de blau o gris clar.
Nous amics, noves amigues, nova gent de sempre, noves experiencies. Tot allò que creus haver-te perdut ara arriba, quan menys ho esperes i t'hi aferres com la última esperança per sortir d'un ritme de vida que no porta enlloc, i que tampoc ve d'enlloc.

Una contradicció em persegueix: viure la vida, al present, dedicar-me al més inmediat, o bé, pensar una mica en el futur, que no tot és tan fàcil i cal fer coses profitoses.

La vida amics, la trobo massa complicada

Amistats en 2.0

Emulant temps antics, quan internet era 1.0, la comunicació era mitjançant IRC i fòrums i els HOYGAN no proliferaven arreu, divendres vam quedar amb nous amics de la FIB; forjats
a les immensitats del fòrum i posteriorment en estressants xats multiconversa i multipersona.

Ens tornarem a veurem aviat :D, però que les braves no piquin tant, siusplau!!

Coses bones d'acabar els examens

Avui he acabat els examens! YUJU!!!
Possiblement, els que siguin els últims exàmens de la carrera.
M'he despedit amb ALgorisima, Calculabilitat i Complexitat (ALCC), la mateixa que al juny em va inspirar un blog paral·lel mentre l'estudiava. Però encara em queda una pràctica, que n'entrego una part divendres i una altra part el dia 24 o 25.

El dia que faig un examen, si el següent no és immediat, acostumo a dedicar-lo a "assumptes personals".
Avui he fet bricolatge i he montat una estanteria ikea, molt fàcil.
I una Toy Box disney-pixar :D que em van portar els Reis :D. No s'obliden del que sempre he volgut, que macos són...

Reis 2008

Siiii!!! Tinc una foto dels reis quan estaven a casa meva!!!
Però hi ha una cosa que no em quadra: On estava Gaspar?????



Síiii, m'heu enxampat: són els reis del tortell. El del mig va sortir d'un tortell fet per una banda de pro-papanoels radicals, deu ser el sustitut de Gaspar. Concretament, la granota va sortir del tortell que van menjar-se els Reis quan van passar per casa a deixar regalets. Crec que no els va sentar bé i l'any que ve no deixaran regals com a venjança.


Ara si, oficialment, es dona per tancada la temporada de menjars familiars!

Comença un nou any

Ara que és Any Nou i veiem per la tele com es celebra a diferents llocs del món, la gent sol confessar on li agradaria passar l'any nou i/o Nadal un cop a la vida.
Puerta del Sol a Madrid, a alguna platja caribenya, Torre Eiffel - Champs Elysées a Paris, Times Square a New York City, Trafalgar Square a London, a la Porta de Brandenburg de Berlin,....

A mi, algun dia, m'agradaria anar a Sidney, un gran espectacle de llum i color.



Algún dia....

Última setmana

Comencen els últims 7 dies de quatrimestre. Set dies crítics en els que s'ha de fer moltes coses; hi ha molt poc temps i molta pressió. Cal fer-ho bé, cal complir les expectatives i a ser possible, quedar satisfets amb el resultat.

I si tot va i faig que tot vagi com desitjo, a més seran els últims 7 dies de classe després dels quals començarà Nadal, exàmens, i una nova etapa a la vida, no només per mi, sinó també pels meus amics i coneguts.

Ànims! Queda poc :D

Et veig venir

Et veig, de lluny.
M’il·lusiono, de prop.
Parlem, un moment.
El record, perdura.

El verd no es perd.

Ja és Nadal

Cada any es diu qeu Nadal "comença" abans. Decoren els carrers, botigues i centres comercials, comencen els anuncis de joguines a tota hora, s'escurcen els dies de manera alarmant...

Per mi, Nadal comença quan es donen dos factors molt concrets.

El primer és quan a casa meva comprem la primera barra de turró Suchard. MMMMH!

Un turró senzillament, genial. No he probat res semblant.
Xocolata amb llet, amb arròs inflat dins, en una barra compacta, i que es serveix boca avall, com la salsa calvé.

I a més, és com les pringles, quan comences a tallar, tothom en vol i tu no pots parar de menjar-ne.



El segon factor és més mundà, comercial i consumista. Capaç de despertar la il·lusió de nens i nenes de tot arreu, ple de novetats i coses diferents.

El catàleg de joguines del Toys'r'us és el que marca, junt amb el turró, l'inici del Nadal. I aquest any, per contra del de l'any passat, m'ha agradat força, té gran quantitat de jocs d'estil "clàssic" o tradicional, que no tenen una gran presència d'electrònica fràgil i més aviat insulsa (mai m'han agradat massa tret d'excepcions, tot i que sóc un tecnòcrata fins a la medul·la).





Aixi doncs, i unit a que ja sóm a dia 1 de Decembre i ningú em titllarà de boig puc dir:
Bon Nadal!

El temps passa, corre, vola

“De pressa fugen les hores, de pressa i no tornen més...”
Miquel dels Sants Oliver, a una torre de Vallvidrera.

El temps, aquella dimensió tan relativa. Quan el necessites fuig, quan vols que s'aturi, vola, i quan vols que passi el més ràpid possible, decideix parar a fer un descanset.

I volant fugint i descansant el temps passa i només queda un mes per Nadal.

Encara tinc la sensació que el curs tot just acaba de començar que ja s'acaba, i a més s'acaba un període de la meva vida.

Núvol de diumenge

Estic als núvols, aliè a tot. No es un núvol blanc i esponjós, dels de bon dia. Però tampoc és un núvol espès de tempesta.
Un núvol dels que acompanyen un diumenge cassolà, gris, de llum difusa. Un dia de no fer res, desinspirat i apàtic.

Confusió

Confusió
2 confusió mental Alteració global de les funcions psíquiques, generalment temporal i deguda a una intoxicació, a una malaltia infecciosa o a un xoc traumàtic o emocional.

Estic confós, no sé què he de fer, pensar o dir. Si penso A, crec que B és millor. Si crec B, penso que podria intentar A, "from lost to the river". I llavors, torno a pensar que A no és bona opció, que estava convençut de B.
Llavors entro en una alteració global de les meves funcions psíquiques que m'angoixa i no em deixa viure.

Ja no hi ha claror i estic a un creuament de camins mentre traço la cartografia de la vida. Cap a on anirien Cristóbal Colón o Fernão de Magalhães?

Em sento desubicat

Tinc una gran angoixa que no em deixa en pau.
Avui em sento desubicat, fora de lloc allí on estigui. Crec que no és JetLag.

On estic?

Afegeixo: Em sento emmental ;)

S'acosta el futur

Estic en crisi de futur.

Començar la universitat em va garantir un temps d'uns 3-4 anys de calma decisional, tenia molt clar el que volia fer.

Als temps, m'he adonat que ja no volia fer allò que portava tota la (curta) vida perseguint: hi ha gent molt més bona que jo, que en saben molt més i amb més profunditat. Molts plats i poc pastís, i hi ha plats més grans que el meu.

Tot i això, vaig descobrir un nou camp, totalment diferent, més desconegut o atípic. Sembla molt estimulant, gratificant i enriquidor. Crec que m'agrada, però no hi he trobat el meu lloc encara.

Porto quasi un any orientant-me, preparant aquest futur. I ara, s'acosta el moment de decidir, la calma decisional s'acaba.

Cal buscar un Projecte de Fi de Carrera. M'agradaria una cosa difícil però abastable; novedosa i diferent però alhora que pugui tenir una aplicació real. Voldria aportar a aquest món una engruna com a agraïment a donar-me tot el que sé.

Però el que m'angoixa de debò és el que vindrà després. Treballar i realment adonar-me que he après moltes coses de profit? Fer un màster of the universe i dedicar dos anys més a estudiar i destilar euros de l'aire? Treballar durant un any d'alguna cosa del que vull fer i després fer el màster?

Estic en crisi, amics.

Tot sembla igual

Tot sembla igual, però res s'hi assembla.
Tot segueix en la mateixa direcció, però el paisatge ha canviat.
Tot és diferent, però segueix igual.

Vamos a la cama!

VAMOS A LA CAMA
La família Telerín

Un recado de parte de la tele
ya va siendo hora
de que los peques
nos vayamos a la cama
¡¡ ale !!
Vamos a la cama
que hay que descansar
para que mañana
podamos madrugar disfrutar
(se repite 4 veces)

Tot són realitats, en realitat

Avui m'he adonat que hi ha dos realitats:
La que veiem, i la que volem veure.
La realitat que volem veure és verda, marró, blava, gris... depèn dels ulls amb que la mirem. No és una realitat psicodèlica i psicotròpica, al contrari, és igual en aparença que la que veiem realment, però amb algunes sutileses diferents. Una persona amable, una paraula, un somriure, un arbre frondós, un dia assoleiat i agradable...

Però, la realitat no és així. De tant en quant, veus la realitat autèntica, la que és igual per tots els que t'envolten, i llavors t'adones que les paraules amables no són molt més que una pura cortesia i formalitat, les paraules són les justes, a l'arbre se li cauen les fulles i el dia s'acaba de convertir en una tempesta de 2 litres per minut.

Per cert, ha tornat a diluviar a la ciutat.

Visions d'esperança

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, però el seu color verd és car de veure i fugisser. Quan creus que el podràs veure, i amb ell l'esperança i il·lusió que simbolitza, s'amaga, i llavors no saps si el veies de debò o només ha estat una visió.

Potser és que el verd és un color que no pot tenir-se prop.

Coses a fer

Tinc coses a fer i un conflicte entre elles.
Per una part hi ha la pila del que s'ha de fer:
Estudiar, pràctiques, feina urgent i no aplaçable, cuidar d'un mateix, fer allò a que t'havies compromès fa més un mes i no pensaves que arribaria... Les tres primeres coses són infinites: quan les fas, tornen a aparèixer.

Després tenim la pila del que hauria de fer:
Trucar als amics, endreçar coses, feina important poc aplaçable, cuidar dels que més aprecies...

I a continuació hi ha la pila del que vull fer:
Sortir amb els amics, mirar els 25 DVD a la pila "per veure", marató d'El Senyor Dels Anells (12h!) , passejar sense rumb fix (potser cap a una geladeria o xocolateria MMMM!), cultivar la part juganera dedicant un dia sencer al Splinter Cell o a la Nintendo amb els amics, escapar-se en bona companyia un cap de setmana a algun lloc sense Internet i a ser possible sense cobertura de mòbil, posar-se en pau amb un mateix...

Com veieu, la llista de coses obligatòriament a fer és tediosa i , la de coses recomanables en té poques però força importants,
i la de coses que vull fer és simplement, interminable. Algunes poden fer-se fàcilment, però d'altres requereixen força temps. Temps pel que també competeixen tasques tan importantíssimes com omnipresents com són les pràctiques o la feina.

Si el dia fós de 48h, encara em faltarien hores; de fet, trobaria més coses a fer i necessitaria un dia encara més llarg.

Plou sobre verd

Avui ha plogut. Quasi diluviat sobre la ciutat i la seva desprevinguda gent.
Cotxes, terrats, carrers, parcs, gespa..
Gespa verda, que desprèn frescor.
Color verd, d'esperança.
Esperança d'algun dia, saber més de tu.


imatge de: http://fizyka.phys.put.poznan.pl/~pieransk/Physics%20Around%20Us/Physics%20around%20us.html

Tonta alegria

Normalment, no li poso gaire il·lusió al rebre SMS, tret que comencin amb la paraula wapoooo, perque em fan somriure, sobretot quan m'estic aborrint i a punt de desconnectar del món.

Però de vegades, no és la primera paraula el que fa somriure.

BIIPBIIP! BIIPBIIP! 1 Mensaje recibido!

Sopar

Un dinar, que deriva en:
Un sopar, bons amics, un parc, un banc, una piloteta, un riure sà en bona companyia.

Això si que és una bona nit improvitzada!

Si no..

Si no sucede nunca nada y de pronto sucede algo, ese "algo" se convierte en especial

Publicitat subliminal

Estic veient al c33, un reportatge sobre la llonganissa de vic.
Em ve de gust fueet!!

Això és publicitat subliminal i no la CocaCola!

Brighter Discontent by The Submarines

De l'episodi final de la temporada 4 de Nip/Tuck...

Brighter Discontent
by The Submarines
from Declare A New State! (2006)

Got a brand new roof above my head
All the empty boxes thrown away
I rearranged the place
A hundred times today
But the ordering of objects
Couldn’t hide what’s missing

All these things should make me happy
Make me happy to be home again
All these things should make me happy
Make me happy to be alone again

Got myself a bottle of red wine
Got a night of nothing else to do
I think I might know
What I really want
But is a brighter discontent
The best that I could hope to find?

Got a big black television set
Now I can watch just what I want
But I’m here staring up
At pictures on the wall
And where are you,
You’re still stuck inside them all

All these things should make me happy
Make me happy to be home again
All these things should make me happy
Make me happy to be alone again

But love is not these belongings
That surround me
Though there’s meaning
In the memories they hold
A breaking heart in an empty apartment
Was the loudest sound I never heard

Got a desk I’ll write myself a note
Pretending that it came from you
On hotel stationary
From the time we first met
Whatever I can do cause
I won’t throw my hands up yet

All these things should make me happy
Make me happy to be home again
All these things should make me happy
Make me happy to be alone again

But love is not these belongings
That surround you
Though there’s meaning
In the memories they hold
A breaking heart in an empty apartment
Was the loudest sound I never heard

Well I’ll be find if
I don’t look around me now
Too much for what’s gone
If only I can wait here just a little while
And let time pass in my room

Ha arribat el moment de canviar

Hi ha moments a la vida en els que has de prendre una decisió díficil, separar-te del que més estimes i prendre un nou camí.
Sempre es diu: "No és un adéu, seguirem veient-nos, saps on trobar-me", però res, la decisió està presa i no s'hi pot tornar enrere.

De vegades un no s'acaba de decidir fins que hi ha un moment que fa de detonant, de vegades és una fotografia, una carta, potser unes línies llegides a internet, qualsevol cosa pot ser el detonant d'aquest canvi.

El problema ve quan t'has decidit, i penses en el futur, en el que substituirà aquest espai que ha quedat buit a la teva vida. Saps que el passat és insubstituïble i que cal mirar endavant. T'ho plantegeixes, fas el pas, llavors descobreixes que tens infinitat d'opcions. Saps què busques: allò que et va enamorar el primer cop de casualitat, però ara saps el que és, ets més exigent i madur. El temps t'ha fet aprendre què és realment necessari, allò que t'omplirà realment.
I a partir d'aquí inicies una búsqueda constant, confiant que trobaràs allò que busques per la teva nova vida.

Al final, trobes el teu nou futur, hi has iniciat una relació, freda, plena de dubtes i escepticisme, però segura, els primers dies són dificils, cal acostumar-se, però hi poses ganes, il·lusió, creus que l'arribaràs a estimar com abans estimaves al passat.
Les primeres hores però, ja fan aparèixer les inevitables comparacions amb el passat. Però no s'ofèn, sap que és inevitable, i ets conscient que és massa d'hora, però has vist que l'estimaràs, el teu jo interior ho sap.


Canviar de telèfon és molt complicat, i quan has trobat el nou i has fet el pas, trobes a faltar el telèfon clàssic que tenies abans; era tan senzill però tan versàtil! Cobria les teves necessitats i no requeria tres enginyeries per canviar la melodia (i una creença ferma en el factor aleatori)!

Nota: Basat en fets reals viscuts en segona persona.

No me tortures mas!

Tinc un problema.

La Shakira porta des d'ahir la nit torturant-me, no me la puc treure del cap.
Em desperto a la nit, i el primer que em ve al cap, la cançó de la Tortura, em desperto més tard, i el primer no és el tmeps que fa, ui tinc fred, quina hora deu ser. Em desperto pel matí, i la cançó al cap.
AAAGH!
Almenys l'escoltaré tota sencera:
http://www.youtube.com/watch?v=rW0XmTiKNfA

La nit

La nit és jove.
Sóm joves.
Els joves solem estar amb altres joves
Estiguem amb la nit! Visquem-la! Estimem-la!

Falas portugueis? (I)

Hooola nens i nenes!

Normalment, no faig vacances, tal i com s'entenen: agència de viatges, marxar "lluny", a un lloc d'aquests que no hi vas cada dia ni cada any. I aquest any, dues vegades, per compensar.
Vaig anar a Palma de Mallorca uns pocs dies. Bé està aquí al costat, però no hi solc anar.
I mirant a lastminute, vaig veure una oferta d'aquestes "inspiradores": Lisboa por N euros. la primera de la llista, o sigui, la oferta més ofertosa.
Vaig agafar-la, i a Lisboa voooy!!

Una ciutat maca, amb molta pujada i baixada (crec que són 7 muntanyetes, la ciutat). Amb un centre - casc antic més net i cuidat que el de Barcelona, i amb més bon aspecte.
Ple de cotxes espanyols (amb les matricules de 3 lletres no se sap d'on són), ple de gent espanyola en general, i catalana en particular: fa gràcia entendre la gent pel carrer, i alhora, un reflexiona i et dones compte que al centre de barcelona se senten tot d'idiomes, menys els propis.

Com a gent, en general són entre molt amables i amabilissims, no semblen estar emprenyats amb el món com passa amb molta gent per aqui. La gent que hi ha cara al públic, són atents i servicials, diuen obrigado (obrigada si ho diu una dona) amb sentiment, s'esforcen per entendre't des del respecte (no intenten chapurrejar castellà si no en saben ni se l'inventen) i intenten que estiguis satisfet. Una mostra de l'amabilitat (tot iu que els paguen per ser atents i amables), als tranvies moderns hi ha joves treballant (tipus primera feina, deu ser, eren mooolt joves) d'informació i atenció al viatger i t'ajuden a comprar el bitllet si veuen que no t'aclares o vas massa carregat per atendre la maquineta, fins i tot et donen un pack "especial turistas medio perdidos" amb un mapa de la ciutat i de les diferents linies de tranvia indicant els POIs que hi ha a cada parada. Tot molt amablement, m'agrada.

El metro està bé, almenys la linia blava, que és la que vaig agafar, els trens són tipus els nous de barcelona. però no arriba a tot arreu, de fet, només abarca mitja ciutat aprox ab moltissimes parades en pocs carrers (és un sistema radial), i no arriba a l'aeroport, crec que per pocs carrers.
Les targetes de transport són de diversos tipus segons on el compris i el que vulguis. Tenen 2 tipus de targetes sense contacte recarregables amb viatges de only bus+tranvia, only metro, o viatges integrats Carris + Metropolitano (Bus+tranvia i metro). Una per gent assidua (lisbon card) i una per la resta (7 colinas). Per la segona no cal tramitar res, vas als quioscs de Carris i la compres (només en horari laboral dll-div). Al metro tenen també targetes tipo Barcelona, de cartró diria que metro-only per això.
No viatgis sense pagar, són 195€ de multa. Tot i que no sé si ho revisen amb freqüència, no és assumible com els 40€ de Barcelona.

Els viatges, tant senzills de metro, com multiviatges recarregables son força econòmics. Però el bitllet senzill del tranvia és CARISSIM: 1.30€. El de metro val només 0.75€.
I com a monument omnipresent, hi tenen zones blaves a TOTS els carrers. Dividida la ciutat per zones, algunes zones son més econòmiques que d'altres, clar. Però no controlen excessivament que tinguis el ticket, potser perque era agost.

Per més info, excursions, plànols, imprescindibles, i demés, www.voyalisboa.com; una joia de web.
Demà més!

Sóc viu!

Després de dues setmanes desaparegut, torno a escriure alguna cosa.
El parèntesi va anar molt bé. Destí: Palma de Mallorca! Vvaig prendre el sol, vaig caminar i cremar moltes calories, crec, tot i que no es noten ja, dues setmanes després. A més, amb les ensaimades vaig recuperar segurissim.

Ensaimades!! Que bones que estaven!! Recent fetes!! encara estaven calentes quan les vaig comprar al aeroport de tornada.

Recomanació per comprar ensaimades a Palma:
Al aeroport de Palma, a les sortides, passat el quasi humiliant control de seguretat (tranquils, nens i nenes, el dels USA és moolt pitjor!), paral-lel a la vitrina de vidre, si no recordo malament, hi ha tot de botigues variades en forma de cub. Entre tots aquests llocs, hi trobareu una botigueta quadrada d'ensaimades, amb porta a dos cantons i un taulell al mig. El cartell és com groc i si us hi fixeu, veureu l'adreça d'una botiga que tenen a la ciutat. Aquí és! Fan unes ensaimades tremendes: llises, de cabell d'angel, crema, sobrassada.. grans, petites, mitjanes, roda de camió... Em venen ganes de tornar-hi només per comprar una ensaimada d'aquestes.

No us passeu comprant-ne, ni en número ni en diàmetre, no fós cas que el comandant s'emprenyés i se les quedi ell per menjar-se-les amb la tripulació. A més, una gran columna d'ensaimades no és geeeens còmoda de portar (fa bulto i pesa). Una bona mida són 3 mitjanes. Si no porteu cap bossa abord, podeu fer un 3+3. Potser 3 grans i 3 mitjanes, per portar-ne 3 al portamaletes i 3 als peus, sota el seient de davant (llavors no us agafeu la fila de la sortida d'emergència!)

Les ensaimades duren "poc" en plenes facultats degustatives. Tingueu-ho en compte. De diumenge a dimarts, encara estaven en plenes facultats, pero no crec que aguantessin més enllà de dimecres.

A cosa de preu, no són barates. No sé si per ser el chiringuito de l'aeroport o de per si és el seu preu. Dues de cabell d'àngel i una de crema, les tres de mida mitjana, 42€.

Quan guardi les fotografies ja posaré alguna prova!

Parèntesi

D'aqui unes horetes començaré un parèntesi de 4 dies a la meva vida rutinària i monòtona. Suposo que m'anirà bé aquest break i podré desconnectar de tot: el que ve a ser no fer res per obligació.
Espero passar-ho bé i relaxar-me.

Ens veiem, amics i amigues!

Nou projecte

Dilluns, després de arribar definitivament a la conclusió que per més que estudiés no treuria res en clar d'Algorismia, Calculabilitat i Complexitat (ALCC pels amics), vaig tenir una idea lluminosa pels propers dos mesos.
[Alerta, idea geek/friki]
Vaig pensar que potser hauria de provar el nou Windows Vista, per veure si és tan espantós com sembla o es pot tolerar. I com hi ha una certa "pugna" entre els seus partidaris, detractors i imparcials comparant-lo amb altres sistemes del mercat, com Ubuntu Linux o Apple MacOS, vaig dir-me: utilitzaré durant un mes el Windows Vista aquest, i després faré el mateix amb Ubuntu Linux (amb Beryl per donar alegria a les finestres, entre d'altres). I utilitzar vol dir intentar fer el que faig habitualment a l'ordinador, és clar, i veure com és la experiència.
A més, donat que ara estic una mica escriptor, i a més a l'estiu se suposa que tindré més temps (no és veritat), podria plasmar en un blog el que en penso, el que veig, el que em fa la vida impossible o qualsevol altra cosa relacionada amb aquesta experiència.

Això, ni de bon tros vol dir que abandoni aquest blog; té una temàtica completament diferent, i no voldria que s'hi tornés (però mai diguis mai), simplement, compartiré les meves paraules amb els dos, tot i que segurament escrigui més al nou blog que en aquest, cosa que de fet, ja ha passat: en 24 hores vaig superar les entrades d'aquest en cinc anys.
Aquest nou blog és en castellà, sense cap motiu en especial, inconscientment per mantenir el meu bilingüisme cerebral, suposo, tot i que no tinc preferència per cap idioma en concret, solc parlar i escriure els dos, i de vegades de forma quasi simultània o incluso mezclada.

La adreça d'aquest projecte estival és http://danielilluview.blogspot.com i porta com a títol Conoce a tu enemigo. El títol fa referència al fet que des d'abans que aparegués al mercat aquest nou sistema operatiu, el vaig considerar un "enemic" del meu ordinador, un ser a ignorar i no fer-li cas, sense cap motiu, simplement "perque no". Reflexionant en aquesta postura, m'he adonat que no és la pròpia d'una persona que intenta ser objectiva, reflexiva i raonable, així que per poder evitar al meu enemic, el primer que he de fer és coneixe'l per saber per quins aspectes seus exactament l'he de odiar, evitar i ignorar, o fins i tot, canviar d'opinió i creure que no n'hi ha per tant, i que podem arribar a soportar-nos o "ser amics" amb el temps.

Procuraré que el contingut no sigui molt tècnic, preferiblement gens tècnic en absolut, però de vegades, el tema ho requereix i la implicació "profesional" i d'afició també m'hi fan tendir, però intentaré evitar-ho, no és l'objectiu; per parlar molt tècnicament sobre Windows Vista, Ubuntu o qualsevol altre sistema operatiu, a Internet hi ha altres blogs i pàgines, webs senceres dedicades a ells, amb un grau de detall que jo mai arribaré a tenir, així que, no inventaré la roda intentant saber el que ja sap un altre i que a més, ha posat a disposició de tothom.

Sigueu benvinguts a la presentació oficial del meu projecte estival

Petons i abraçades, estimats lectors i lectores.

Cartografia

Vaig per la carretera de la vida sense cartografia, sóc un aventurer traçant els mapes de la vida amb les meves experiències, com els vells mariners recorrent els perills dels 7 mars cartografiant el Nou Món just descobert.

S'ha de ser intrèpid i valent, no et pots rendir

Desinspiració

Vull escriure algo pero estic desinspirat totalment.
Noto que tinc algo per escriure però no troba el camí cap al teclat.
Potser és que sóc un indecís o que tinc massa a dir, o que vull que sigui un escrit impecable i ben ordenat.
Segons la wikipedia, la inspiración artistica "se asocia a un brote de creatividad irracional e inconsciente"
"Según los griegos, la inspiración supone que el poeta o artista alcanza un estado de éxtasis o furor poeticus, el frenesí divino o locura poética. El artista es transportado más allá de su propia mente y recibe los pensamientos de los dioses." Vamos, que segons els grecs, la inspiració es troba endrogant-se, no és això el que busco, em sembla.

"En las sociedades nórdicas, la inspiración también era asociada con un regalo de los dioses. En forma similar a la literatura, griega, latina y romántica, los bardos nórdicos eran inspirados por un estado mágico y divino, dándole luego forma de palabras con sus mentes conscientes. Su entrenamiento era un intento de aprender a modelar las fuerzas que estaban más allá de lo humano.", els vikings i companyia també, a les drogues.

Anys més tard, "El modelo de John Locke de la mente humana sugería que las ideas se asociaban entre sí y que una cuerda en la mente podía ser alcanzada por una idea resonante. Por lo tanto, la inspiración era en alguna medida un proceso azaroso pero completamente natural de asociación de ideas y pensamiento unísono repentino. Adicionalmente, la sicología de Locke sugería que un sentido natural o calidad de la mente permitía a las personas encontrar una unidad en las percepciones y discernir las diferencias en los grupos. Esta "fantasía"(fancy) e "ingenio, "(wit) como eran llamadas, eran facultades naturales y adquiridas que podían generar mayor o menor inspiración y percepción en poetas y pintores.". Aquest ens diu que les idees es lien entre elles i que la més ressonant (la principal) estira d'una corda i és la que acaba plasmada en el paper, el quadre, la composició.. en la obra. Aquesta teoria m'agrada més, no té les drogues com a prerequisit, tot i que segur que endrogat funciona millor.

Ara ja, ens acostem a Mr Trauma Sexual, "Sigmund Freud y otros sicólogos posteriores ubicaron a la inspiración en la psiquis interna del artista. La inspiración del artista era producto de un conflicto sicológico no resuelto o de un trauma de la niñez. Más aún, la inspiración podía originarse directamente en el subconsciente. En forma similar a la teoría romántica del genius y la noción resucitada del "frenesí poético," Freud veía a los artistas como especiales, y con heridas profundas.". Això ja es posa interessant, Freud creu que els artistes, els "inspirats" tenen ferides profundes i traumes d'infància no resolts. Deu ser per la mort de Chanquete, la trilogia d'Starwars, o la angoixa de la búsqueda de la mare de Marco. Vamos, que els artistes estan tarats; en part, crec que alguns si, estan molt malament, però cola i els paguen una pasta, admirable.

"Las teorías materialistas de la inspiración divergen entre las que consideran a las fuentes como puramente internas y las que abogan por fuentes puramente externas. [...] Sin embargo, en cada uno de estos casos, la inspiración proviene de que el artista este especialmente "en sintonía" para captar las señales de una crisis externa. En sicología moderna, la inspiración no es estudiada frecuentemente, pero se la considera un proceso completamente interno. Sea cual sea el modelo, sin embargo, empiricista o místico, la inspiración se encuentra por su propia naturaleza fuera de nuestro control." Aquests, més recents, diuen que tot és cosa d'un mateix o d'alguna cosa externa i terrenal. Lo que ens portaria a les muses. De tot això, m'agrada la definició en negreta, és la clau: està fora del nostre control, i per tant, la meva inspiració està fora del meu control, i fins que no decideixi posar ordre ella soleta o trobi una musa que m'inspiri i em desbloqueji les neurones.

Al final, sembla que m'he inspirat una mica.
Tornaré quan la meva inspiració s'hagi ordenat.
Bonaniiit!

La nit no em confón

[Disclaimer: és una reflexió meva, fruit de les 2 i algo, o sigui: serà llarg, aviso]

Hola lectors,
són les 2.22 del recent estrenat dia 12 de maig de 2007 i m'acabo d'inspirar. Sí, m'acaba de venir la inspiració de dedicar un petit temps a rallar-vos sobre la meva relació amb el temps (si, allò que marca el rellotge, que quan la classe és un tostón no es mou un microsegon, i quan fas un exàmen llarguissim et falta encara que et deixessin de 20h).
Sóc un au nocturna, com els mussols, els rat-penats o els vampirs (m'agrada el que connota aquesta paraula: àvid d'alguna cosa), ho reconec. I a més de ser au nocturna, treballo millor de nit que de dia, no hi ha tantes distraccions tot i estar al mateix lloc i entorn.
Un dia qualsevol que tinc una pila ben gran de missatges al gmail amb coses per fer (el gmail és, entre altres coses, el meu "To Do List"). Després de dinar, 5 minuts al sofà, que és temps de sobres perque aquest em rapti, em cloroformegi i em tingui segrestat no menys d'una hora, tret que el maleït invent d'en Graham Bell o Antonio Meucci (segons si ho diuen americans o italians, el va inventar un o altre) em reclami atenció. Passat això, vaig a la meva habitació/despatx/dormitori/lleonera/raco_d'expressio_mental (vamos, la expressió terrenal del caos absolut que és la meva ment) i em poso a atendre qüestions diverses.
Miro el Gmail, començo buscant mails de servicaixa, pixmania, telentrada, assaig..... i d'altres enviats de forma automatica amb informació de possible interès. Els miro i llavors passo a consultar el Spam, no fos cas que hagi relliscat algun: miro els assumptes/remitents i res d'interessant, no vull ni viagra, ni credenciales, ni targetas plasticas de autorizacion, ni suscripciones arevistas ni altres coses variades que es poden trobar a qualsevol carpeta spam.
Després, toca llegir els missatges per sobre, tornar-los a deixar com "No llegits" per no perdre'ls i de tots, seleccionar la tasca més ràpida.
En aquest moment, porto aproximadament mitja hora ja en aquesta tasca, i ara toca mirar al web de la FIB, a veure si hi ha novetats. Llavors aprofito, i miro el correu d'estudiant i el forum de la fib, que llegeixo les novetats, contesto alguna cosa, i en acabat, em quedo "penjat" com buscant quelcom per fer. ala, 20minuts - mitja hora més.
Llavors se m'ocorre alguna cosa hiper important que buscar o consultar (lo que és una solemne parida que m'acaba de entrar al cap i necessito mirar-ho). mitja hora o més, segons l'interès que desperti en mi.
Cap a les 20h, poso la tele i em tiro 15min fent zapping pels 27 o 28 canals (telepredicador inclòs) en velocitat constant i a 3-4 segons per canal. Sé que no fan res, però jo segueixo donant-li voltes.
llavors, intento centrar-me i continuar. Obro photoshop, dreamweaver, escritorio remoto, altres aplicacions de suport... segons la tasca a fer.

faig la segona tasca més senzilla de la llista (la primera ja l'he fet) però amb calma. Ja és hora de sopar.
[sopo: entre mitja hora i una hora, segons si mon pare m'escalfa el cap o no]
21-30, 22.30 és l'interval habitual de retorn a les tasques.

Poso la tele, canal que toqui segons el dia de la setmana (ventdelpla, house, herois, anatomia de grey, zapping), i em poso a seguir liquidant assumptes i parlant pel messenger si hi ha algú amb qui parlar (habitualment, el Sergi i l'Àfrika). Total, intent de multitarea (diuen que no sabem fer més d'una tasca alhora). I vaig fent alguna cosa poooc a poc.
A mesura que ja s'ha fet fosc, la ciutat s'apaga i els mes troneres van "recollint els carrers", la meca productivitat s'incrementa, i em sento més depsert per fer tasques complexes (aquelles del ToDo que han quedat relegades per excessivament complexes), o practiques que requereixin programació de codi, o altres coses de alta exigencia mental.
Normalment, i com no sóc superman, el cansament també fa mella, i cometo petites errades tontes, perquè parts del meu cervell preferirien estar a Matrix imaginatn altres realitats (lo que ve a ser somiar). Però res greu, normalment lletres malposades per la maleida dislexia digital (o sigui, que el teclat canvia les tecles de lloc i claro...)
Llavors ve el moment de mirar el rellotge, i pensar, deu ser la 1 com a molt, i veus, les 2, o les 3.33 (com ara), o de vegades les 4 passades. I penso, hauria d'anar a dormir, que sino demà ja veuràs no seré persona (fins al a nit que torno a activar-me, clar).

Evidentment, mentre ocorre aixo, la tele ha seguit posada, i com que a altes hores de la tele fan: Telepredicadors, teletienda, porno amb sms, anuncis de sms porno, i "Loquesea Digame?", vaig fent szapping i acabo deixnat normalment, el teletienda del picador-rallador-coche-barco-aviuon-mansion-quehacelacomprasolo. És tot un món, acabes convençut que necessites urgentment aquell gadget inutil.

I d'unes setmanes cap aqui a més, parlo amb la meva amiga Àfrika. Bé parlem o delirem, tot depèn del dia. Ja que ella també és aficionada a quedar-se fins tard desperta. Diu que és una òliba perque prefereixen la nit; jo la crec. També em passa això que de sobte són les 2 o les 3 i toca fer un esforç.

Un cop al llit, evidentment, és contar fins a 5 i caic desmaiat completmanet fins que una poderosa llum, una veu que sembla atronadora (pateixo d'hiperacusia post-despertar) i una màquina infernal em recorden insistentment que he d'aixecar-me. Cruel rutina. Si total, tot just fa 5 hores que dormo! Però acabo aixecant-me, i ja em despertaré cami de classe, aixi puc descansar una mica mes. I alli, fins a 3 capuccino de maquina vending i com nou, per un altre dia.

Creieu que tinc algun transtorn del son? Són les 3.48 i em sento en plena forma mental.

Sóu intrèpids i àvids lectors, els que hagueu arribat fins aqui. Felicitats!!

"El futuro no cabe en mi piso"

Acabo de veure a la tele aquesta frase i ensenyaven un micropis, amb parets "mòbils" com les dels arxius-biblioteca per posar i treure habitacions i parets. Molt útil (en teoria) i molt maco. Explicaven que ho presentaran a la propera fira de construcció, juntament amb altres solucions que s'estan estudiant per fer "vivibles" microespais.
Però això m'ha portat una reflexió immediata:
Si el pis és més petit serà més econòmic, en teoria. Bé, no té per què. Però, quan costa la reforma perque sigui com el de la animació 3D? I els mobles que puguin "comprimir-se" (o abatir-se a la paret) en aquest espai? Total, que estem com sempre.

Post reinaugural

Hola a tots els meus lectors, esporàdics, assidus, o simples passavolants. Ara que ja esteu aquí us diré una mica de què va això, si és que ho sé.

Sincerament, no sé què puc explicar aqui d'interessant pel món, i no hi haurà cap tema en concret.

Començaré explicant una mica què hi faig aquí a Internet, i si em ve d'ara o de fa temps.
Fa mooooooltissim, cap allà el 98 o 99, vaig iniciar una serie de webs "experimentals" allotjades al meu ordinador, com a "excusa" per trastejar amb servidors web i de correu. Aquesta web, es va dir, Danielillu Planet, com a definició del que és: "el meu món", les meves coses, el meu espai. I us puc dir que era de color groc molt maco, com aquest.
Un cop funcionava el servidor, laweb acabava morint de fàstic o riure. Mai vaig aconseguir res que em durés més de 2 mesos. Tot i que vaig montar l'invent varies vegades al llarg dels anys. L'any 2002 i 2003 les vaig reprendre, però res.
Cap a l'any 2002, vaig iniciar un blog a Blogger, de fet, aquest blog que avui reobro, que va quedar en estat vegetatiu, fins un any i mig mes tard, que vaig postejar un parell de paraules més, i va tornar a entrar en estat vegetatiu fins avui.
Avui, dient-li a una amiga que estava aburrit, m'ha acabat convencent que podia iniciar un blog, ja que creu que puc tenir coses a explicar al món, i com que de tantes coses que tinc a fer, no sé què fer (és un defecte que tinc), doncs m'he posat a recuperar el compte de blogger i iniciar aquest post.

Aquesta noia, l'Àfrika Winslet, fa poc que la conec, però la considero una amiga. A més és una jove escriptora promesa, i no dubto a dir que algun dia els seus escrits estaran al costat de "La catedral del mar", "L'ombra del vent", i els monòlegs del Buenafuente. De moment ja ha publicat textos en tres llibres de relats, i segur que no seran els últims.

Ella és la "culpable" que recuperi aquest blog, que ja fa poc ha celebrat uns fantàstics 5! anys de vida, vegetativa, això si. Però espero que els propers 5... mesos, siguin en actiu, i tal com ella creu, hagi dit al món coses prou interessants per estar aqui escrites.

Així doncs, us dono a tots la benvinguda al meu Planeta.
Passeu, mireu i xafardejeu!